CRÍTICA DE POESIA
Llegim 28/01/2021

Chantal Poch pren "els ulls d'un nen per posar-te'ls a les conques"

Ressenya de 'L'ala fosca', publicat per Viena Edicions i guardonat amb el premi Salvador Iborra

2 min
La poeta Chantal Poch

“Si no creixo, potser, / és perquè soc del dia”. No hi ha endevinalla, aquest pany s’obre amb totes les claus que hi entrin. Només cal un acte de fe. És l’artefacte poètic de Chantal Poch, com l’anomena el poeta Marc Rovira al pròleg, que “s’activa amb l’existència de l’altre”. Du el nom de L’ala fosca, publicat per Viena Edicions, i va ser guardonat amb el premi Salvador Iborra 2019. De la capsa de pandora en surt una veu en off misteriosa i delicada –potser perquè l’he sentit recitar– que narra un univers oníric tarkovskià plagat d’ocells i ombres. Un imaginari sorprenent aconseguit amb versos molt curts que recorden Antònia Vicens i teixit amb referències artístiques que van de Victor Hugo a Dante Gabriel Rosseti, però sobretot cinematogràfiques degut a la formació de la poeta, vinculada al món de l’audiovisual.

A dins de la panxa de la Madonna del parto que il·lustra la portada del llibre, el fetus i el silenci, i a fora, un món del qual no sempre ens sentim part. Entre els dos hàbitats, el llenguatge, que ens eleva i ens connecta ("Només ens sosté momentàniament / l’estranya carcassa de la cançó"). Però l’estructuralisme afirma que la vida se’ns escapa quan comencem a parlar, com diu la cita de George Trakl que obre el llibre, “hi ha una llum que se m’apaga a la boca”, i com diu Poch a l’inici del poemari: “La màgia del món ennegrida / per la profunditat del mot”.

Un món massa estrany

Aquest és el viatge que ens proposa la poeta, iniciat per un jo poètic incapaç de comunicar-se –com Kaspar Hauser, l’adolescent alemany que havia viscut tota la vida reclòs en una cel·la– i ens porta cap al reconeixement d’un mateix dins d’un nosaltres perquè “cada generació / ha dut aquesta”. A la segona part, el subjecte conforma col·lectius com la família i es deixa regir per les tradicions, però continua sent incapaç de dir: “voldria dur un nom a la boca / com un colom daurat”. No és aquesta la intenció de Poch, que només pretén observar el món com un infant –del llatí in (no) i fari (parlar)– i prendre "els ulls d’un nen per posar-te’ls a les conques”.

I és per això que, finalment, l’ala fosca retorna a la matriu –el món és massa estrany– però es permet jugar amb les paraules. Un final amb referències metapoètiques tan estèril com reconfortant: el poeta, “com un geòleg” foradant el món per descobrir “com mirar a través de la membrana”, compensa la impotència que transmeten els versos. La lectura és exigent, però els que s’atreveixin a entrar-hi sense miraments obtindran recompensa. Llavors potser l’acte de fe és per a tots el mateix: el llenguatge.

stats