Som a mitjans dels anys quaranta, després de la devastadora Segona Guerra Mundial, en un París que reneix com pot de les cendres, que a poc a poc deixen de fumejar. Toca tornar a esprémer la vida, les relacions humanes, l’amor i l’amistat.

L’escriptora francesa Anaïs Nin (1903-1977) –d’origen cubà i mig espanyol– ja no hi vivia en aquella època. Havia tornat als Estats Units després de gaudir allà dels anys vint i trenta en companyia de personalitats com Henry Miller i la seva dona June, amb els quals participà d'un triangle amorós que va inspirar Tròpic de càncer. Ja ha publicat els contes de Dins d’una campana de vidre –basats en la seva transgressora experiència parisenca–, quan el 1946 arriba a les llibreries Escala cap al foc. Aquí els tres personatges femenins protagonistes són sacsejats per atraccions semblants a les que trobem als contes. I és que la Lillian, la Djuna i la Sabina estan trenades per llaços que també tenen a veure amb l’experiència personal de Nin.

Transsumpte de l’autora, la Lillian és una pianista casada i amb fills que abandona la seva família per viure una existència lliure. No triga, però, a lligar-se al Jay, un pintor bohemi amb una retirada a Miller amb qui viu en un estudi de Montparnasse. I evidentment la Djuna de la novel·la no és Djuna Barnes –que també corria per aquell París quan Nin el va devorar furiosament–, sinó June. Pel que fa al personatge de la Sabina, reapareixerà en altres obres del mateix cicle narratiu, com Una espia a casa de l’amor.

Es diria que a Escala cap al foc l’autora ha moderat el seu erotisme gairebé mai mesurat, però de cap manera ha renunciat a la seva prosa arrabassadora ni tampoc a endinsar-se a matadegolla en la psicologia dels personatges com una espeleòloga d’infinita i malaltissa curiositat. L’arrancada de la novel·la és un magnífic crescendo que ens convida a enfilar-nos en una batussa de sentiments que van i venen sempre amb notable intensitat: “Totes dues havien entrat en contacte amb la part més profunda de l’altra: la Djuna amb la violència emocional de la Lillian i la seva compassió per la força que la destruïa i l’enviava de cap contra tots els obstacles, i la Lillian amb el poder clarificador de la Djuna. Es necessitaven mútuament”. La Lillian s’ofegava i la Djuna la salvava. “La Djuna veia la Lillian amagada rere la cota de malla i els bocins de malla al seu voltant, com bocins de metall cruel que, més que protegir-la de l’enemic, l’havien ferit. La cota s’havia fos i deixava a la vista la carn masegada”. Fins que apareix la jove Sabina: “Tinc la sensació que m’agradaria ser tu, Sabina. I no havia volgut mai ser ningú que no fos jo”.

Anaïs Nin va ser psicoanalitzada entre d’altres per Otto Rank –company de Freud– i fins i tot va treballar una temporada com a psicoanalista. Amb les eines d’aquesta disciplina intenta atrapar els misteris de la natura femenina, en una perenne confrontació amb la natura masculina. “La força mal dirigida i retorçada de les dones...”, diu.