CampanetSense haver-ne llegit mai res, i sense ni tan sols recordar si l’havia sentit anomenar mai, quan a l’octubre es va anunciar el guanyador de l’últim premi Nobel de literatura, Abdulrazak Gurnah (Zanzíbar, 1948), vaig tenir la sospita que era d’aquests Nobels que l’Acadèmia Sueca de tant en tant concedeix més per celebrar-se a si mateixa que per consagrar una obra literària valuosa però poc coneguda. La sospita, purament intuïtiva, és a dir infundada, es basava en el fet que el principal argument per donar el premi a Gurnah era “l’exploració severa i compassiva que ha fet dels efectes del colonialisme i del destí dels refugiats en l’esquerda entre cultures i continents”. El veredicte no donava cap rellevància al fet que l’escriptor africà escriu en anglès i viu al Regne Unit des de fa més de cinquanta anys.

Entenguem-nos: cada escriptor té el dret irrenunciable a escriure des de la posició que vol, sobre els temes que vol i en l’idioma que vol, amb independència de l’adscripció nacional, del gènere, de la raça, de l’extracció social i de la ideologia que professa. Però ni els lectors en general ni l’Acadèmia Sueca en particular no ens podem fer trampes al solitari. Premiar un autor africà valorant la naturalesa anticolonial de la seva literatura sense sentir alhora com a conflictiu el fet que escrigui en anglès i visqui a Anglaterra, i sobretot premiar-lo havent-hi altres autors africans que escriuen en llengües africanes i tenen una mirada anticolonial igualment interessant, o qui sap si més i tot, hauria de ser com a mínim problemàtic.

Gràcies a l’impuls promocional del Nobel, que sempre funciona una mica (fins i tot quan sembla que no funciona gens), La Magrana acaba de publicar en català una de les novel·les més conegudes de Gurnah, A la vora de la mar (2001), en una traducció que s’intueix sòlida i segura de Carles Andreu. En aquests casos, la pregunta inevitable és: es tracta d'una obra digna d’un Nobel? I la resposta inevitable, és clar, és: en realitat, una obra digna d’un Nobel no vol dir absolutament res, tenint en compte alguns escriptors que l’han guanyat, tots els que se’l mereixien i no el van guanyar mai i tots els que també se’l mereixen i mai no el guanyaran.

Un relat elegant, ramificat i intens

A la vora de la mar és, sigui com sigui, una bona novel·la. I té l’avantatge extraliterari, idoni per als que no sàpiguen res del nou Nobel i vulguin fer-ne un tast representatiu, que demostra exactament el que els acadèmics suecs destacaren de Gurnah: la capacitat per explorar d’una manera severa i compassiva –i exhaustiva, lúcida, crua– els efectes del colonialisme i el destí dels refugiats que viuen escindits entre mons diferents.

La novel·la comença amb un home de seixanta-cinc anys que arriba a Anglaterra i fa una sol·licitud d’asil. Mentre les autoritats estudien què en fan, l’home passa un temps en un pis que li proporciona una associació d’ajut als refugiats, i allà entra en contacte amb un home del seu mateix país (Zanzíbar) que, molts anys enrere, va instal·lar-se a Anglaterra, on en l’actualitat fa de professor. A partir d’aquesta coincidència, que no ho és tant, Gurnah construeix un relat elegant, ramificat i intens que mescla les històries d’aquests dos homes i de les seves famílies, unes històries que al seu país d'origen van tenir més d’un punt d’intersecció i que, trenades, configuren una completa panoràmica sociopolítica que cobreix des del Zanzíbar sota control britànic fins als primers anys de la independència, passant per la revolució de 1964. En tot cas, la sociopolítica és només el rerefons d’un drama travessat per l’amor, les traïcions, els enganys, la cobdícia, els prejudicis racials i religiosos i, sobretot, l’orgull o la necessitat d’intentar tenir una vida que valgui la pena de ser viscuda.