Llegim 09/06/2021

Com és la vida real en un centre de drogodependents

La historieta 'Força', inclosa a l'antologia de l'ARA 'Vinyetari', mira de cara a la problemàtica de les drogues sense sensacionalisme

3 min
'Força', de Ferran Vidal

BarcelonaA Catalunya hi ha seixanta-un centres d'atenció i seguiment al drogodependent (CAS). En un d'ells, el dibuixant Ferran Vidal va retratar la quotidianitat dels seus usuaris amb empatia i dignitat, mirant-los als ulls i escoltant les seves històries. D'aquell llibre d'apunts al natural n'han sortit dues obres: una novel·la gràfica que publicarà pròximament Norma i Força, una de les historietes finalistes del Premi ARA de Còmic, inclosa en l'antologia de l'ARA Vinyetari, que es vendrà al quiosc amb el diari de l'11 al 23 de juny. Al còmic, el fil conductor és un treballador del centre. “És l'únic element de ficció, però tota la resta és real –diu Vidal–. Jo anava amb el llibre a sobre i ells em veien dibuixar-los”.

Al CAS, Vidal va conèixer històries esfereïdores; algunes fins i tot les va presenciar. Però a Força fuig del sensacionalisme. “Allà es mor gent cada mes –diu–. M'he hagut de contenir molt a l'hora de mostrar segons quines coses”. Assenyala que la majoria de drogodependents que ha conegut són gent “absolutament adorable, amb gran sensibilitat i una mala sort molt bèstia” i lamenta que sovint se'ls presenti “com a pallassos” als mitjans. “Jo no dic que no ens riguem dels ionquis, però sí que no sigui l'únic que fem amb ells. Ens hem de riure de la droga, també, no l'hem de sacralitzar. Però no perdem la perspectiva, perquè correm el risc que molts xavals se la fotin. A Barcelona la mitjana d'edat dels infarts de miocardi entre cocaïnòmans és de 42 anys”, alerta.

Tot el que conté un gram de 'cocaïna'

A Força, Vidal barreja el retrat costumista amb informacions documentades sobre el consum i la rehabilitació. L'apatia dels pacients, els canvis físics que pateixen i les seves històries personals conviuen amb reflexions sobre la problemàtica general, l'absència de dones als centres i un estudi sobre l'adulteració de la cocaïna que es ven a Barcelona, que conté percentatges altíssims de substàncies com sosa càustica, vidre en pols, guix, paracetamol, acetona per a ungles, llet en pols, sucre i desparasitant de bestiar. “La cocaïna mata, sí, però no només la cocaïna, perquè avui dia hi fiquen de tot”, assegura.

Aficionat a la historieta de sempre, a Vidal no se li escapa que el còmic sempre ha ofert una visió molt poc objectiva de les drogues. “D'una manera o altra, el còmic espanyol sempre n'ha defensat l'ús amb una mirada lúdica. Però qui parla de les drogues solen ser els que en tenen una experiència superficial. Els que realment han viscut el procés de la droga i el podrien explicar bé no ho solen fer perquè la droga els va arruïnar la vida. Molts dels autors que la van retratar als 70 i 80 com un emblema de la contracultura han mort o han arribat a vells malalts, acabats, sense dents i sense poder recordar ni el nom dels seus fills”.

El millor còmic de no-ficció en català

Vinyetari reuneix les millors historietes presentades al Premi ARA de Còmic amb l'objectiu de donar visibilitat a la qualitat i diversitat del còmic de no-ficció en català. La portada és obra del guanyador del concurs, Pep Brocal, que també obrirà el llibre amb Caritat del Río, un perfil biogràfic d'una dona fascinant: lluitadora revolucionària, espia soviètica i mare de l'assassí de Trotksi, Ramon Mercader. Un altre relat inclòs al llibre és Paral·lel, de Berta Cusó, una immersió en la Barcelona canalla dels cabarets i els teatres musicals que va ser un oasi de llibertat als anys 50 i 60. També hi ha obres d'activisme feminista i posicions queer, com Què serà?, en què l'escriptora Bel Olid reflexiona sobre la decisió de no imposar a les criatures el gènere de nen o nena, i per descomptat còmic periodístic en la tradició de Joe Sacco, com l'Imbabazi de P.J. Armengou i Guillermo Altarriba, una increïble història real de reconciliació entre una víctima del genocidi ruandès i el seu botxí.

stats