És un plaer infreqüent descobrir un personatge tan desacomplexadament mesquí com el que protagonitza i dona títol a la darrera novel·la gràfica de Posy Simmonds. Cassandra Darke és l’encarregada d’una exclusiva galeria d’art, una dona gran i voluminosa -o “vella i gorda”, com diu ella- que veu com la seva reputació se’n va en orris al fer-se públiques les seves estafes a clients i artistes. Ara bé, la Cassandra no està amargada perquè els seus tripijocs la portessin davant del jutge, la convertissin en una pària social i la deixessin “gairebé arruïnada”, cosa que la va obligar a prescindir de xofer i assistenta. No, la misantropia és la pedra angular de la personalitat d’una dona al·lèrgica al sentimentalisme, que mai demana disculpes per ser com és ni per fer el que fa, que assumeix amb estoïcisme les conseqüències dels seus actes i no perd la mordacitat ni tan sols contemplant la possibilitat del suïcidi: “Tots els mètodes són repulsius. Jo crec que el millor és la hipotèrmia. Una nit freda, whisky, òpera als auriculars, al meu jardí, òbviament”.

Però Cassandra Darke no és la història d’una caiguda en desgràcia sinó d’una possible redempció. Si Madame Bovary era la referència òbvia de la primera gran obra de Simmonds, Gemma Bovery (1999), i Lluny del brogit del món de Thomas Hardy la de Tamara Drewe (2007), l’autora britànica s’inspira ara en el Conte de Nadal de Charles Dickens per construir una història que barreja els punts de vista de la protagonista i de la seva neboda, la Nicki, una aspirant a artista a qui la Cassandra ofereix aixopluc a casa seva a canvi d’una sèrie de serveis. El resultat és el millor treball de Simmonds, un retrat psicològic complex i apassionant amb molta més substància de Tamara Drewe i una estructura lliure i juganera, menys rígida que en les obres anteriors, publicades per entregues a The Guardian i subjectes a una narració per força lineal. Tret d’això, gairebé no hi ha canvis en el seu estil, que segueix combinant seqüències de vinyetes i il·lustracions i textos literaris per explicar una història amb elements romàntics i una intriga criminal, tot i que aquest cop subordinada a una reflexió sobre el final de la vida amb molta mala bava i alguna seqüència commovedora, com aquella en què la Cassandra, després de sentir el festival de crits i gemecs que acompanya el fornici de la Nicki amb el seu amant, s’adona que la covardia li ha impedit gaudir plenament del sexe. És aquesta mirada humanista i ocasionalment tendra de Simmonds el que acaba redimint l’acritud d’un personatge a qui no podem evitar estimar, una antiheroïna egoista i malcarada i, en el fons, un acte de rebel·lió contra els arquetips femenins literaris.