Barcelona¿Pulgarcito és la revista més important de la història del còmic espanyol? “Jo crec que sí, o almenys una de les dues o tres més importants”, diu Antoni Guiral, gran expert i divulgador de l'Escola Bruguera i comissari de la mostra 100 años de Pulgarcito, que celebra el centenari de la publicació i es pot visitar al Museu del Còmic de Sant Cugat fins al 14 de setembre.

Patrimoni cultural català de primer ordre –però sovint ignorat per les institucions o des de les visions elitistes de la cultura–, Pulgarcito va ser el lloc on van néixer personatges com Mortadel·lo i Filemó, Zipi i Zape, Anacleto i Carpanta i una capçalera clau en la construcció del nostre còmic modern, sobretot en la seva segona etapa a l'editorial Bruguera.

“El primer Pulgarcito el publica l'editorial Gato Negro del 1912 al 1939 i era fill del seu temps, una mena de diari per a nens molt moralista que imitava el TBO de l'època –diu Guiral–. Però el que Bruguera comença a publicar a partir del 1946 va marcar un abans i un després en el concepte de revista de còmic”.

Dissenyat per Rafael González, director de Bruguera, el nou Pulgarcito fidelitzava els lectors amb seccions i personatges fixos, feia conviure les sèries d'humor i les d'aventura i va anar conformant un petit univers de ficció d'una modernitat insòlita. “Hi ha molt de metallenguatge perquè els personatges apareixen a les sèries dels altres i són conscients que són personatges”, apunta Guiral.

L'impacte de la censura

Un dels grans llegats de Pulgarcito és també el seu valor com a document històric sobre la societat de l'època. “La majoria de sèries, sobretot les de gènere humorístic, reflecteixen el dia a dia de la postguerra –diu Guiral–. Són un mirall deformant, esclar, però no deixen de retratar la realitat”. Aquesta dimensió de Pulgarcito com a retrat de la societat es va mantenir lliure de censura fins al 1955. “El règim franquista tenia una llei de censura prèvia del 1938, però era tan genèrica que deixava el criteri en mans dels censors –explica Guiral–. Al final es van adonar que calia legislar de manera més concreta el que apareixia en les revistes infantils i, a partir del 1955, una llei va prohibir coses com ridiculitzar l'autoritat familiar i que els dolents triomfessin. Això va tenir un impacte directe en sèries com Zipi y Zape, Doña Urraca o Carpanta, perquè, esclar, a l'Espanya de Franco no passava gana ningú”.

Durant la seva millor època, les tirades de Pulgarcito van arribar als 200.000 exemplars setmanals, una popularitat que va fer que durant molts anys quedés associada a l'imaginari pop del franquisme. Tanmateix, a posteriori s'ha demostrat que Bruguera era en realitat un niu de rojos i represaliats com Conti, Peñarroya, Escobar, González i el mateix fundador, Francisco Bruguera. Aquesta mirada àcida i desencantada s'infiltrava en unes historietes que, a diferència de l'humor blanc i familiar del seu gran rival, la revista TBO, tenien un humor més negre i punyent. “Hi ha una historieta de Carpanta en què un policia li reclama el lloguer. Carpanta diu «Com és possible, si visc sota un pont?», i aleshores es veu tot de matrimonis joves fent cua per llogar el pont. Resumint molt, Pulgarcito era per a la classe mitjana-baixa, mentre que el TBO era més per a classe mitjana-alta”.

100 años de Pulgarcito ocupa dues sales del Museu del Còmic per reconstruir la història de la revista amb un seguiment de la seva publicació, fitxes dels autors, ampliacions de cobertes i originals de Cifré, Raf, Escobar i d'altres. També hi ha un primer exemplar de la revista (“Molt difícil de trobar”, segons Guiral) i exemplars oberts per il·lustrar les diferents etapes.

Tot i la seva importància històrica, no és un material que es cotitzi a preus elevats en el mercat de col·leccionista: el primer Pulgarcito pot valdre uns 200 euros, mentre que números històrics com el de la primera aparició de Mortadel·lo i Filemó es pot trobar, segons Guiral, per 30 o 40 euros. Res a veure amb els 2,7 milions d'euros que es van pagar fa uns mesos pel primer Action Comics amb el debut de Superman. “La diferència diu molt de com es valora el patrimoni de la cultura popular als Estats Units i aquí”, diu el comissari.