BarcelonaL'estand més gran del recent Comic Barcelona va ser el d'ECC, l'editorial de Barcelona que publica a Espanya els còmics de superherois de DC. Però les parets de l'estand no estaven decorades amb imatges de Batman o Superman, sinó amb un gran mural del dibuixant madrileny Lorenzo Montatore, que també protagonitzava una exposició dins el mateix estand. L'aposta clara de l'editorial s'explica per la publicació de l'impressionant nou treball de Montatore, un dels còmics de l'any i l'obra més descarnada d'un autor en plenitud creativa. Aquí hay avería (ECC Ediciones, 2023) aborda l'infern de l'addicció a les drogues sense renunciar a l'estil depurat i lluminós del dibuixant, que beu de les essències de Bruguera i els videojocs de plataformes per crear el que Max definia com “la síntesi perfecta entre Joan Miró i les animacions de la UPA”.

Montatore ja havia explorat el món de la nit i els estupefaents a la lisèrgica ¡Cuidado, que te asesinas! (La Cúpula, 2018), però a Aquí hay avería ja no vol distorsionar la realitat a l'estil de Valle-Inclán, sinó, basant-se en “experiències pròpies i de gent propera”, oferir “una imatge exacta” de les drogues. “Estic una mica fart de veure còmics i pel·lícules que tracten la droga com un acudit, amb un punt canallesc o directament celebratori –diu–. D'altra banda, les que la tracten com una malaltia són tan pedagògiques que acaben sent una llauna”. Ell ha optat per una tercera via: el llenguatge atractiu i potent de les obres que celebren les drogues però amb una visió realista dels seus efectes i esprement al màxim els recursos propis de la historieta. Montatore no volia fer un còmic sobre la droga, sinó convertir la droga en còmic: “Jo vull explicar la droga com ho faria Peyo a Els barrufets, o com ho farien Peñarroya, Escobar o Ibáñez. Com un tebeo dels bons de Superlópez, però sense moralina”.

Aquí hay avería és, doncs, un festival de solucions gràfiques que Montatore posa al servei de traslladar l'experiència interior de l'addicte: des de l'èxtasi de les primeres vegades fins a l'ansietat per consumir o el paisatge devastat que deixa l'addicció, fins i tot quan ja no consumeixes. “El problema que molta gent no entén és que tu no saps quina mena d'addicte seràs fins que proves la droga –assenyala el dibuixant–. I a la majoria de persones no els passarà res, consumiran esporàdicament o sempre, però sense grans problemes. Però si ets una persona propensa a l'addicció, tant és que sigui cocaïna, marihuana o alcohol... Per això la droga del còmic és fictícia, perquè volia parlar de totes les drogues... i de les persones tòxiques, que també són una addicció”.

Montatore és conscient que navega a contracorrent en la mateixa tradició del còmic com a mitjà difusor de la dimensió hedonista de les drogues, part intrínseca de l'imaginari del còmic underground dels anys 70 i 80. Però l'amargura i desolació que deixa la lectura d'Aquí hay avería sembla una resposta apropiada al nombre de vides de dibuixants arrasades per l'heroïna. A ell, tanmateix, li preocupa més l'alcohol i la cocaïna: “Beure alcohol està tan normalitzat que, si no beus, sempre hi ha algú que et fa bullying. Jo fa anys que no bec i ho tinc comprovat. I el problema de la cocaïna és la manera com s'infiltra en la teva vida. Al principi sembla que t'ajudi a treballar i tot, però a llarg termini l'únic que fa la cocaïna és demanar més cocaïna. És la droga per excel·lència del capitalisme, del neoliberalisme i de l'egoisme absolut, sempre vol més de tu. La gent que en pren cada dia es lleva i pren cocaïna. I això acaba eliminant la sensació de plaer de qualsevol cosa que no sigui prendre cocaïna”.

Resurrecció professional

Després d'anys acumulant prestigi en el món del còmic independent gràcies als seus fanzins i rebent elogis de la premsa especialitzada amb obres com Queridos difuntos (Sapristi, 2020), ¡Cuidado que te asesinas! (La Cúpula, 2018) i La muerte y Roman Tesoro (DeHavilland, 2016), pel qual van nominar-lo a autor revelació del Comic Barcelona, la figura de Montatore va fer un gran salt de reconeixement amb La mentira por delante (Astiberi, 2021), la seva desbordant aproximació a la figura de Francisco Umbral, molt més que una biografia en vinyetes de l'autor de Mortal y rosa. Irònicament, aquest èxit va arribar just després del pitjor moment de la seva vida quan, fa menys de dos anys, Montatore va patir un atac de cor. “A la meva edat un infart acostuma a ser mort fulminant, però vaig tenir sort i aquí em teniu –diu–. Això sí, encara no he acabat d'assumir que estic viu de miracle. I tot plegat és com assistir al teu propi funeral. Si vols saber qui plorarà més, qui hi serà i qui no... No cal morir-se, només tenir un atac de cor”.

La gran acollida de La mentira por delante no va ser l'única bona notícia que va rebre Montatore després de l'infart. “Quan estava en el pitjor moment de la meva vida, deprimit, fotut i pensant en deixar el còmic perquè em sentia acabat professionalment, ECC em van proposar treballar amb ells i van posar sobre la taula unes condicions immillorables; tant, que ara formo part del grup de quatre o cinc privilegiats que podem viure del còmic publicant només a Espanya”. És una circumstància clau per abordar un projecte tan dur i ambiciós com el d'Aquí hay avería. “No vull semblar materialista, però no es treballa igual amb l'estómac ple que amb la nevera buida –assenyala–. I jo no podria haver fet un còmic de 340 pàgines si hagués hagut d'estar tot el dia fent altres encàrrecs d'il·lustració”.

Abans d'Aquí hay avería, però, Montatore va publicar un altre projecte amb ECC: la recopilació de fanzins autoeditats i historietes inèdites d'Obras incompletas (2022), un recorregut exhaustiu que funciona de meravella com a porta d'entrada en l'univers de colors primaris i melancolia de l'autor, que acompanya el lector de bracet en un meritori esforç per explicar-se a si mateix. “Va costar molt de fer perquè no teníem cap referent –explica–. És una antologia molt poc freqüent perquè, en primer lloc, no estic mort. En segon lloc, comprèn un període de set anys, del 2015 al 2022, i no hi ha antologies de set anys. De trenta, quaranta o cent sí, però de set no. Com em va fer veure un amic, el dibuixant Antonio Hitos, és un llibre únic en la indústria del còmic, i una oportunitat que no podia desaprofitar”.

Treballar en Obras incompletas, per a la qual Montatore va crear noves historietes i textos, va tenir, a més, l'efecte inesperat de suavitzar la duresa del procés creatiu d'Aquí hay averia, ja que el va interrompre amb el guió gràfic ja enllestit però encara sense dibuixar. “La part més dolorosa d'Aquí hay avería era posar en paper la història, però per a mi dibuixar-la és com passar a net –comenta Montatore–. I quan m'hi vaig posar ho vaig fer al costat del meu pare, que estava malalt, fent-li companyia mentre a la televisió feien Pasapalabra o First dates. I va ser com tornar a ser un nen i dibuixar per plaer, per gust, sense pensar en res més”.