Barcelona¿És inevitable la decadència creativa a partir d'un moment de la vida? Això opina Quentin Tarantino, que assegura que farà una pel·lícula més i tancarà la seva filmografia perquè no vol dirigir si no està en plenitud de facultats. La teoria de Tarantino –que la història de l'art podria qüestionar amb nombrosos exemples– ens planteja tanmateix el dubte sobre com jutjar el declivi artístic dels genis: ¿amb la comprensió deguda als mestres en hores baixes o amb el mateix rigor i exigència que utilitzàvem per elogiar les seves grans obres?

És el dilema que susciten els darrers treballs de Carlos Giménez, segurament l'autor espanyol de còmic més important del segle XX i un nom clau en la construcció de l'edifici actual del còmic adult amb obres com l'extraordinària Paracuellos. Un estatus gegantí al qual, tanmateix, no han contribuït en aquests últims anys dues seqüeles del tot innecessàries de Paracuellos, una rutinària adaptació de La màquina del temps, d'H.G. Wells, i la col·lecció d'historietes repescades Mi amigo Luis. Són historietes faltades de cocció, amb solucions gràfiques indolents i resoltes a cop d'ofici; transmeten un evident estancament artístic, fins i tot involució.

El més interessant d'aquesta última etapa el trobem en la trilogia formada per Crisálida, Cuento de Navidad i Es hoy, tots tres publicats per Reservoir Books. Són treballs desacomplexadament crepusculars, d'una dimensió testamentària explícita i diàfana: Giménez parla al lector a través d'alter egos sobre el seu desencís vital, la proximitat cada cop més opressiva de la mort i el seu exili interior d'una societat amb la qual ja no se sent identificat. El més recent dels tres, Es hoy, extreu el seu títol de l'anotació que feia en el seu diari un dels alter egos de Crisálida abans de suïcidar-se. Sense ni tan sols excusa argumental, Giménez presenta un monòleg disfressat de diàleg amb ell mateix, un nou recull de reflexions amargues sobre la mort imminent i la vida que passa, ara esquitxades de flash-backs en què es rememoren anècdotes del passat, la majoria intranscendents i divertides, alguna de profundament misògina. Una lenta agonia en què l'autor s'acaba desdibuixant de manera gairebé literal, posant fi a la vida del personatge i possiblement a la seva carrera. I no podem evitar percebre en ell, i potser també en nosaltres, una certa sensació d'alleugeriment, com si més que a una mort natural assistíssim a una eutanàsia alliberadora.