El 1976, quan Carlos Giménez va publicar les primeres històries de Paracuellos, la memòria històrica era una quimera i el còmic adult una expressió marginal. El seu retrat de les penúries dels nens d’un hospici de postguerra inaugurava una nova forma de relació entre el còmic espanyol i la realitat que marcaria una època. En el tombant del segle, Giménez va reprendre la sèrie amb quatre àlbums que reincidien en els temes (la misèria moral, el desemparament dels fills de la derrota) sense aportar més novetats: els últims volums, de fet, transmetien la sensació que l’autor ja ho havia dit tot sobre els dies més tristos de la seva infància.

L’aparició d’un nou àlbum per celebrar el quarantè aniversari de la sèrie no invalida aquesta impressió, ja que Giménez ha de recórrer com a font d’inspiració a relats escrits a finals dels 70 per a una edició francesa de Paracuellos, centrats en la relació entre els nens i de to més agredolç. Les noves historietes, més basades en els sentiments que en l’acció exterior, acusen la cruesa de l’estil directe de Giménez, més efectiu en el retrat de la injustícia que en la captura del matís. Sigui com sigui, els fans agrairan el retorn de Giménez a Paracuellos. Un retorn relatiu, perquè, segons com, l’autor encara no n’ha aconseguit sortir.