L’epidèmia del coronavirus probablement inspirarà moltes obres de ficció, però també n’hi ha que ja s’han avançat a la realitat com si l’autor, d’alguna manera, sabés el que havia de venir. A La muerte rosa, la novel·la gràfica publicada en dues parts l’any passat per Ediciones Contrabando, el valencià Jaume Pallardó Segarra descriu un futur que sembla una projecció distòpica de les ansietats que estem sentint aquests dies d’aïllament i neurosi. Després de ser devastat per un virus anomenat febre rosa, el món s’ha reconstruït en ciutats independents on la gent viu confinada a casa seva i on només es pot sortir a l’exterior amb un uniforme estanc que minimitza el risc d’infecció. Tampoc és que calgui sortir gaire: els aliments -tots sintètics- arriben a casa a través de rigorosos controls i tant la feina com l’oci es poden fer de manera telemàtica.

El protagonista, el Miguel, és professor, dona les classes per videoconferència i de nit juga a videojocs de realitat virtual. La televisió emet constantment missatges alarmistes sobre nous contagis i mesures de seguretat, però de tan interioritzats com els té, el Miguel gairebé no els sent. El seu món és fred i asèptic, sense olors ni gustos, on qualsevol desplaçament requereix uns protocols d’higiene que el còmic descriu amb una meticulositat esgarrifosa per crear una atmosfera pròxima al cinema de David Cronenberg. El Miguel és un personatge buit, un llenç en blanc que Pallardó utilitza per projectar-hi la societat que descriu i els dubtes sobre l’existència d’un virus que alguns escèptics creuen fals, una mentida útil que les elits utilitzen per exercir un control ferri sobre la població. La muerte rosa no és, en el fons, un relat de terror, sinó un toc d’alerta: el totalitarisme es pot amagar fins i tot darrere de les mesures de seguretat per controlar una pandèmia vírica. Siguem prudents, doncs, però conservem la mirada crítica i alerta.