Còmic
Llegim 02/05/2021

Daniel Torres: “Als 80, les revistes eren el nostre internet”

El dibuixant publica 'El futuro que no fue', un 'spin-off' de la saga 'Roco Vargas' que homenatja les revistes de còmic on va néixer el personatge

4 min
Daniel Torres al seu estudi de Barcelona en una imatge d'arxiu del 2017

BarcelonaDaniel Torres (Teresa de Cofrents, 1958) va començar a publicar les aventures retrofuturistes de Roco Vargas a la revista Cairo el 1983. Això vol dir que, amb les seves aturades i represes, la sèrie fa prop de quatre dècades que és viva, una fita només a l'abast d'institucions del còmic espanyol com Paracuellos i Mortadel·lo i Filemó. Després de Júpiter (Norma, 2017), una entrega crepuscular on s'intuïa la possibilitat d'un final per a la saga de l'explorador de l'espai, la sèrie torna amb un volum especial, un spin-off que recupera el personatge Archi Cúper, un detectiu privat amb les faccions de Robert Mitchum que es presentava i moria al segon àlbum de la sèrie, El misterio del susurro, del 1985.

“El vaig matar perquè era molt interessant i robava protagonisme a Roco Vargas –explica Torres–. Va ser un error de principiant i me n'he penedit durant dècades, sobretot perquè el vaig eliminar de mala manera, clavant-li un arpó a l'esquena”. Finalment, Torres ha corregit aquell error juvenil. El futuro que no fue (Norma, 2021) recupera el personatge amb un àlbum per a ell sol ambientat en l'univers de ciència-ficció de Roco Vargas, però amarat de l'amor del dibuixant per “la novel·la negra de detectius a l'estil americà, en què importa més la part social que la intriga policíaca de torn”.

Vista panoràmica de Montebahía a 'El futuro que no fue', de Daniel Torres

Certament, la intriga que ocupa l'Archi és el motor de la trama –un cas sobre un virus publicitari robat que persegueixen tant les grans corporacions com les associacions anticonsum–, però Torres sembla igual d'interessat (o més) en la descripció de l'escenari pel qual es mou el detectiu, Montebahía, una megaurbs saturada d'habitants i anuncis que ja no es limiten a contemplar la gent des d'un cartell sinó que la interpel·len constantment. “El còmic parla del soroll, que per a mi són totes les agressions sonores, visuals i fins i tot morals que hem de suportar per viure en una societat avançada tecnològicament –diu Torres–. Sobretot és el retrat d'una ciutat que he creat inspirant-me en les grans urbs del segle XX, amb moltes referències a la Nova York dels anys 30 i 40 però també a Rio de Janeiro i d'altres. No és una ciutat santa, sinó el lloc al qual va tothom del sistema solar que vol ser algú i, per tant, el còmic és el retrat dels somnis i les decepcions que representen les grans ciutats”. L'autor de La casa, per cert, ja no viu en una ciutat: després de vint anys a Barcelona s'ha traslladat a la vall de Liébana, a Cantàbria, on des de fa vuit mesos viu “envoltat de prats” en un poblet de deu habitants.

Homenatge a les revistes de còmic

L'altra clau d'El futuro que fue és l'esperit lúdic amb què Torres enfoca el treball narratiu. Si a Picasso en la Guerra Civil jugava a introduir un segon relat i fins i tot un tercer dins el principal, aquí tenim una portada dins la portada per fer explícites les referències a les revistes de còmic dels 80 presents en mil i un detalls: des de l'estructura episòdica i de continuarà fins als textos i anuncis que ha creat expressament l'autor i que esquitxen les pàgines de l'àlbum. “És un homenatge al món del còmic dels meus inicis, al principi dels 80, quan hi havia unes coses anomenades revistes i unes altres que es deien quioscos on es venien les revistes –explica–. Els autors de la meva generació no dèiem «vaig començar a tal editorial» sinó «a tal revista», la revista era el referent. Jo mateix vaig començar a El Víbora, després vaig passar a Cairo i, quan va tancar, a Cimoc”.

Fals anunci inclòs a 'El futuro que no fue'

Torres reivindica les revistes per la diversitat d'autors que reunien sota una línia editorial i perquè el funcionament “per entregues, primer en blanc i negre i després en color i, si agradava als lectors, recopilat en àlbum”, era un procés d'aprenentatge “molt interessant per als autors joves”. Però també per tots els anuncis per paraules, seccions i articles que portaven, “un món en si mateix”. “Als 80, les revistes eren el nostre internet, el YouTube de l'època, i amb només unes poques pàgines posaven tot un seguit de mons al teu abast –diu–. I he volgut retre'ls homenatge amb anuncis i pàgines que imiten els de les revistes de l'època, però inscrites en l'univers de Roco Vargas”. Per als ulls menys avesats, són una manera d'aprofundir en el món fictici del còmic; però qui en controli els referents ho viurà com un viatge en el temps. “Són detalls còmplices com el globus publicitari amb l'anunci del número 1 de Cairo –assenyala–. Quan un lector reconeix aquestes coses, sent que ho han fet només per a ell i això fa que sentis el relat de manera més personal”.

stats