El retorn, després d’una dècada, del personatge que va fer mundialment famós Daniel Torres subratlla, d’alguna manera, que comparteixen un mateix tarannà: si Roco Vargas és un explorador de l’espai, el seu creador és un explorador de la vinyeta. Les aventures siderals de Roco Vargas van néixer el 1982 a les pàgines de la revista Cairo, que aleshores abanderava la modernitat gràfica. Torres, nascut el 1958, es va convertir en un dels autors més populars dins d’un corrent que posava al dia dues tradicions: la línia clara europea i l’escola valenciana que, per origen, li era pròpia.

La sèrie no va amagar mai el seu deute inicial amb Flash Gordon, l’aventurer creat per Alex Raymond el 1934, i va lluir una deliciosa estètica retrofuturista, és a dir, la reinterpretació pop d’un futur de progrés tecnològic que mai va arribar a ser. Roco Vargas, el protagonista, era un antic heroi de l’espai en retir voluntari per escriure novel·les i regentar un club nocturn. Tot i la senzillesa del seu origen, el còmic no va deixar de créixer fins a esclatar de manera brillant amb el quart àlbum, La estrella lejana (1987), que tancava un primer cicle d’aventures deixant clar que el seu autor era molt més que un dibuixant enlluernador.

Vint anys després, Daniel Torres torna a l’esperit d’aquella fita amb una entrega que s’obre de manera sorprenent amb un viatge pels somnis d’un Roco Vargas en estat de coma, ferit per l’explosió que va tancar l’última entrega, La balada de Dry Martiny, del 2006. Aquestes primeres pàgines són una veritable simfonia gràfica que es deixa emportar pel sentit de la meravella i un imaginatiu esclat de vegetació alienígena. Tot i el risc d’aquest inici, no triga a desenvolupar un argument al voltant dels viatges en el temps, el passat de l’heroi aventurer i el rerefons de la guerra freda entre els planetes del Sistema Solar, imperis colonials que aspiren a aconseguir les primeres matèries de Júpiter.

Si el segon arc d’històries, quatre títols apareguts entre els anys 2000 i 2006, s’enriquia visualment amb el pas de l’autor pel món de l’animació (a més de donar un tractament seriós a la intel·ligència artificial), ara s’obre un tercer arc en què aplica amb desimboltura l’experiència apresa els últims anys. Primer amb Burbujas (2009), una novel·la gràfica intimista sobre la crisi dels 40, en part fallida, de la qual recupera la plasmació visual de l’element líquid com a força de la natura. Segon amb l’inclassificable La Casa. Crónica de una conquista (2015), impressionant recorregut social i arquitectònic per la història de la llar on barrejava assaig i còmic al llarg de 600 pàgines espectaculars. Ara, amb aquest retorn a les aventures d’en Roco Vargas, Daniel Torres torna a confirmar que és un autor inquiet i atent a l’evolució dels còmics, ja sigui el gust per la narració del tot visual o la ciència-ficció sensorial i metafísica. Però, sobretot, certifica la seva resistència a convertir-se en un clàssic d’una modernitat passada perquè, com el seu personatge, encara aspira a noves aventures.