Crec que li dec a Carlos de Diego la impossibilitat de tornar a veure Tintín i el capità Haddock com a mers personatges d’historieta: ara, quan obro qualsevol àlbum d’Hergé, el que veig, inevitablement, és el jo (Tintín) i l’ allò (Haddock) de la teoria psicoanalítica lliurant el seu pols dialèctic en un teatre de vinyetes. A partir d’aquí un pot pensar que molts personatges de tebeo no són altra cosa que l’expressió gràfica de l’ allò dels seus creadors: aquella veu pulsional capaç de dir en veu alta el que ells no gosarien dir en públic. Potser resultava inevitable que a algun historietista confinat se li acabés alliberant l’ allò sota la pressió de les moltes (i maldestres) respostes humanes a la pandèmia.

Artista capaç de posar a prova la seva inconfusible identitat estilística dins d’un constant polimorfisme sàviament referencial, Max porta temps explorant les inesgotables possibilitats expressives de l’essencialitat del mitjà: en aquest sentit, Vapor (2012) i Rey Carbón (2018) van suposar dues fites radicals de progressiu despullament. Dins de la mateixa dinàmica de pensament i pràctica estètica, Max va crear l’Ubrut -pura versatilitat potencial, una taca groga amb potes- per a l’exposició col·lectiva Viñetas desbordadas (2019) del Centro José Guerrero de Granada, on protagonitzava un experiment consistent en desbordar la pàgina impresa per envair l’espai expositiu, trobant contundents possibilitats de diàleg entre personatges dibuixats en murs enfrontats i proposant brillants solucions en l’apropiació narrativa d’un lloc específic. Sota diverses modulacions, l’Ubrut s’ha tornat a manifestar a les pàgines de la revista Lardín i en dues sèries de cinc entregues publicades, respectivament, a la web del Centro José Guerrero durant el confinament i a les pàgines d’aquest mateix diari. Va ser precisament en les seves aparicions a l’ARA on l’Ubrut va començar a temptejar les possibilitats del gag per llançar algunes reflexions sobre la identitat i el que és viral en un moment marcat pel prudent silenci de veus de referència com la de Donna J. Haraway.

“Escrit i dibuixat, de pressa i malament, l’abril del 2020, durant el confinament”, tal com aclareix la fitxa de l’àlbum, Manifiestamente anormal (Panfleto y catarsis) marca la sublimació de l’Ubrut com a puríssima expressió de l’allò (cabrejat) d’aquest Max en fase de depuració màxima. No és el primer cop que l’autor es cabreja: la indiferència d’Europa durant el conflicte dels Balcans va motivar la seva puntual transformació en fanziner de línia crispada i tèrbola amb Nosotros somos los muertos (1993). Com en aquell cas, Max interpel·la directament el lector evitant tot compliment: aquí, per exemple, els receptors d’aquest missatge indignat -que som, de fet, tots nosaltres- reben epítets que hauria celebrat el Rafael González de l’edat d’or de Bruguera, com “ patéticos tarugos semovientes ”.

Cal desconfiar de tothom que hagi cregut trobar alguna resposta clara durant el confinament -encara que sigui Zizek- o de qui hagi corregut massa per ser el primer a col·locar al mercat una obra al voltant del tema. Manifiestamente anormal desarticula tota desconfiança des de l’honestedat del seu títol: aquí no hi ha més missatge que el cabreig no unidireccional que desgrana una taca groga amb una certa obsessió anal, que l’autor utilitza com a eina catàrtica de desfogament i que li permet aixecar acta d’una única certitud -la monstruositat radical del que estem vivint- mentre perd les formes, sense perdre la Forma.