Ja fa uns quants anys que l’editorial madrilenya Impedimenta tradueix (i molt bé, gràcies a la feina de Marian Ochoa de Eribe) l’obra sorprenent d’un dels grans escriptors europeus: el romanès Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956), poeta, narrador i amo d’una imaginació desbocada i unes capacitats verbals que desborden, com podria dir ell, els pantans de la literatura convencional. L’any 1987, encara amb Ceaucescu al poder, Cartarescu es va proposar escriure una epopeia per explicar, i explicar-se, el punt on havien arribat Romania i els romanesos. Una novel·la sobre la tirania, gairebé un gènere literari. Entre desenes d’imatges impagables fa servir un dels símbols per excel·lència de la desmesura comunista: el palau de Ceaucescu, als soterranis del qual “ yacen, pudriéndose, ciegos, leprosos, locos: son los que se enfrentaron alguna vez al tirano ”. Aquest nivell de deformació grotesca, provocat sens dubte pel nivell de deliri polític a què havia arribat el país, és el que dóna el to del llibre, que en la versió original era en vers, però que el mateix autor va passar a prosa per facilitar-ne la traducció.

El resultat és un text magnífic, ondulant i desesperat, que manté el ritme intern de la poesia èpica i la delicadesa de la poesia lírica.

La boira del poder

El llibre narra el viatge que fan uns personatges -que podrien ser pirates del Carib- pel Mediterrani, el Mare Nostrum, amb l’objectiu d’alliberar del poder turc la Valàquia del segle XIX, una transposició de la Romania del segle XX. És un viatge escrit per un autor atrapat, que sap que no pot sortir de la cuina des d’on tecleja versos al·lucinats plens de monjos decapitats, dracs, unicorns, sagitaris, un nen Jesús amb el cap afaitat i dividit en quadrats de colors o illes en forma de lletra. Mentre llegim El Levante sentim versos de l’ Odissea, un capítol de l’ Ulisses de Joyce, però també ressonen el Viatge a l’Índia de Gonçalo Tavares i Moscoviada, de l’ucraïnès Iuri Andrujovitx, perquè tots aquests autors creuen en la paraula com a entitat física capaç de derrotar l’enemic.

I encara que la ironia postmoderna faci incursions en forma de disquisicions sobre el principi de Heisenberg o advocacions a lectores enamorades, al capdavall “ todo es real en mi libro ”. La imaginació i l’accés als mons ocults no havien estat mai tan lligats al realisme socialista: “¿ Qué es el poder sino niebla? ”