Aprèn a conduir i després fes anar el volant com vulguis

Deu ser la besàvia de totes les preguntes: com sap un escriptor que allò que ha escrit és bo? Eduard Márquez parafraseja inconscientment els manuals d’autoajuda i afirma que la resposta és dins d’un mateix: “Si a tu aquell text t’interessa i t’emociona, per estadística ha d’interessar algú més”.

Facultat de Comunicació Blanquerna. Dos autors, Eduard Márquez i Care Santos, expliquen als estudiants com s’escriu un conte. “Jo no puc saber si el que escric és bo, convisc amb el dubte tota l’estona”, reconeix la Care.

“Cap llei és sagrada -diu l’Eduard-. Pots fer amb la tècnica el que et doni la gana, però mai des de la ignorància”. Posa l’exemple de la truita de patates, que l’has de saber fer abans de deconstruir-la, o de les rotondes, que les has de saber enfilar com cal encara que després condueixis a l’estil aparteu-les-criatures.

Vigila amb les prediccions que fas: poden complir-se

L’escriptor brasiler Diogo Mainardi sap, o això diu, que no escriurà mai cap altre llibre tan bo com La caiguda. Memòries d’un pare en 424 passes (Anagrama). Pot passar que hagi de menjar-se la predicció amb patates de bossa, i suposo que ho faria encantat de la vida. Però és cert que aquest és un llibre rodó, dels que no s’escriuen així com així.

També és cert que Mainardi té un currículum de futuròleg malastruc. Quan la seva dona estava a punt de posar-se de part i va manifestar que li feia por l’hospital de Venècia, famós per les seves errades mèdiques, ell va voler treure-hi ferro i va replicar: “Amb aquesta façana, accepto fins i tot un fill deforme”. Una doctora va cometre un error durant el part -sí, a l’hospital de Venècia- i el nadó va quedar afectat de paràlisi cerebral. Mainardi juga a atribuir la paràlisi cerebral del seu fill a l’arquitecte i escultor Pietro Lombardo, autor de la façana de l’hospital.

El que no va preveure Diogo Mainardi és que la paternitat li despertaria un amor “incomprensible”, incondicional, arravatador. Abans de ser pare no s’hauria imaginat ni en somnis que arribaria a escriure una frase com aquesta: “Estimàvem tant en Tito que vam començar a estimar la mateixa paràlisi cerebral”.

Farcit de referències culturals, La caiguda té una estructura singular: és un llibre format per 424 passes. Cada microcapítol remet a una de les passes vacil·lants que fa en Tito, un nen que sempre cau, sempre riu i sempre cau rient.

La profecia encertada de Rodoreda sobre ‘La plaça del Diamant’

Sabia Mercè Rodoreda que La plaça del Diamant era un bon llibre? En qualsevol cas, intuïa, ja abans que es publiqués, que seria una novel·la important. “Tinc la impressió que podré escriure altres novel·les, millors o pitjors que aquesta, però que d’aquí uns quants anys, la novel·la meva que quedarà serà, justament, Colometa. No són pretensions d’autor -que no en tinc- el que em fa parlar així, sinó un cert sentit de la realitat”. Rodoreda diu això a la primera de les cartes que va adreçar a Joan Sales quan aquest es va interessar per la novel·la que l’escriptora havia presentat al premi Sant Jordi com a Colometa (un títol que l’editor li suggereix ja d’entrada que hauria de canviar).

He repescat les Cartes completes (1960-1983) entre Sales i Rodoreda, publicades per Club Editor, i hi he quedat literalment atrapada. Quin volum més addictiu, més imprescindible. L’obris per on l’obris, t’hi trobes perles com aquesta, redactada per Sales el maig del 1965: “Entre nosaltres dos: tot el que va escriure Maragall en tota la seva vida, tant en català com en castellà, no val ni una pàgina de La plaça del Diamant. Però aquestes coses només es poden dir en la més estricta confiança”.