Apuntava en l’últim tast que la depuració fabriana, expulsant de la llengua correcta mots acabats en o, crea buits difícils d’omplir i ens obliga a derivar noms de verbs inusuals. Ben pocs despenem diners, els gastem, però no podem fer gastos sinó despeses.

No és l’únic cas. És entre graciós i popular dir que algú no té arreglo. Resulta pedantesc dir que no té adob, arreglament o arranjament. I reparació és fred i tècnic, per a electrodomèstics. Haver proscrit arreglo no ho posa fàcil al nostre col·loquial. I fa suspecte fins i tot arreglar.

Sense cap base. “Tenen tort -diu Coromines- els pseudopuristes que creuen que arreglar és menys bon català que arranjar, manlleu del francès [de l’any 1839], mentre que arreglar apareix en textos catalans 350 anys abans que en castellà”. De fet, Coromines creu que és tan genuí que, de fet, l’ arreglar castellà és un calc del nostre.

Adobar, adob i adobament també signifiquen reparar una cosa espatllada, però no es poden girar de feina. Entre moltes altres accepcions, han hagut de cobrir el buit que van deixar abonar i abonament quan, per raons filològiques però també pel seu parentiu amb l’estigmatitzat abono, van ser despullats del sentit “fertilitzar la terra”.

Un altre greu damnificat per aquesta depuració és enfado, un presumpte castellanisme ja ben viu al segle XVII. Ni enfadament ni enuig, tots dos massa artificiosos, ens el fan prescindible. Empipament o emprenyada pertanyen a un altre registre, i irritació no vol dir ben bé el mateix.

En aquest cas, però, i a diferència d’arreglar i arranjar, el verb antic és enutjar (que ja apareix en Llull), tot i que amb el temps enfadar (incorporat al segle XVI del gallec via castellà) l’ha anat desplaçant i reduint a un ús literari. Però l’expulsió d’ enfado de la llengua estàndard ha fet que enuig experimenti -empès per la llengua que fan servir alguns polítics- una revifalla que no sembla que s’adigui gaire amb el càracter neutre a què ha d’aspirar el registre informatiu.