REPORTATGE
Llegim Actualitat 19/08/2019

Els viatgers que expliquen i fan llegible el món

Al llibre ‘La invención del viaje’, Juliana González-Rivera ressegueix la història del viatge i el seu relat a través del temps, des de l’Antiguitat fins a l’actualitat

Valèria Gaillard
7 min
Els viatgers que expliquen i fan llegible el món

Una quimera. Així concep el viatge la professora universitària colombiana Juliana González-Rivera, que va dedicar la tesi doctoral a investigar sobre la història del viatge i el seu relat, i ara ha publicat el treball reformulat per al gran públic: La invención del viaje (Alizanza). Una quimera perquè en realitat, considera González-Rivera, “tot és moviment i viatge”. El llibre mateix es presenta com un mapa impossible, “una aproximació a un tot que, per definició, no pot ser cartografiat”. Des dels primers relats fundacionals, com ara el poema èpic de Gilgamesh, passant per l’Odissea, els primers historiadors, els cronistes que explicaven les gestes dels reis, els relats de les expedicions per Amèrica, el segle dels exploradors amb vocació científica, l’emergència de la figura del corresponsal de guerra i fins a l’actualitat, en què ja no queda un pam per descobrir i verge de relat, els viatgers han jugat un paper fonamental a l’hora de configurar la visió del món: “Ens han fet creure que és llegible, habitable i abastable”.

L’autora defensa la tesi que el viatge és a l’origen del periodisme, i assenyala autors pioners com ara Heròdot i Marco Polo. ¿Existeix una estratègia narrativa comuna a tots els viatgers? “Sí. El viatger és testimoni, traductor de l’alteritat, i usa com a recursos comuns mapes, fotos, imatges o il·lustracions”. El viatge també apareix com a metàfora de la creació en qualsevol camp. “Et fas viatger quan et fas creador i converteixes el teu viatge en obra, com per exemple Mendelssohn, que va escriure la partitura de Les Hèbrides després de visitar les illes escocesses, o Dvořák, que va compondre la Simfonia del Nou Món al desembarcar a Nova York. El viatge només existeix quan es plasma creativament”, diu González-Rivera.

Els primers viatgers van escriure perquè el temps no s’esborrés

El coneixement procedeix del viatge i ja els primers homes eren nòmades. “El viatge va ser, des de l’inici, una cosa natural, i només va començar a ser excepcional quan l’home es va fer sedentari”, recorda l’autora. Aleshores viatjar era el resultat d’un impuls d’aventura, o es feia per necessitats econòmiques, religioses o polítiques. La qüestió és que tot viatger se sent dipositari d’una experiència única i, per tant, l’ha d’explicar per deixar-ne constància.

La voluntat de romandre, de fixar el temps a través del relat, és un dels motors de molts viatgers, que han narrat les seves peripècies des de l’Antiguitat. A banda de l’epopeia de Gilgamesh d’Uruk, la narració més antiga de què es té notícia, l ’Odissea d’Homer és un altre gran relat d’un viatge protagonitzat per un home que busca: “És una història arquetípica on apareix el fill buscant el pare, la dona que espera, les proves del camí, la gesta i l’aventura, la tornada a l’origen”. També assenyala l’ Eneida, de Virgili, exemple d’història fundacional de pàtries, en aquest cas de Roma. Malgrat ser ficció, aquests textos contenen altes dosis de realitat, “funden, per a la literatura occidental, la construcció verossímil del relat”.

En aquest context va néixer “el desig d’informació”, just quan els grecs van començar a posar-se en contacte amb altres pobles. Heròdot, considerat el pare de totes les ciències relacionades amb el viatge, apareix seguint la petja d’historiadors com ara Hecateu, Cadme i Dionís, autors de periples o logoi en què describien els llocs, els costums i altres aspectes destacats. La Història d’Heròdot té una voluntat de donar testimoni i es limitava a donar la informació que considerava necessària, sense afegir comentaris. Entre els seus successors destacats hi ha Tucídides amb La guerra del Peloponès. Julia Cèsar, amb la seva La Guerra de les Gàlies, és un altre dels màxims exponents del relat que justifica una gesta bèl·lica, un text propagandístic que tenia per objectiu seduir els lectors. En paral·lel va néixer l’anomenada “paradoxografia”, “un gènere que forma part de la tradició de textos testimonials o científics acompanyats d’imaginació o fantasia”. Es va practicar fins al segle III aC i era una literatura centrada en recollir monstres, miracles, prodigis... Segons González-Rivera, es tracta d’un antepassat del “realisme màgic”. L’escriptura del viatge ha estat “determinant” en l’origen de tots els gèneres literaris, des del poema èpic fins a l’assaig humanista, els llibres de cavalleria, la picaresca, la utopia i el periodisme.

L’Edat Mitjana es fa ressò de les rutes comercials “plenes de perills”

L’autora de l’amè La invención del viaje analitza com en cada època el viatge va canviant el sentit i la funció social. Durant anys va servir per donar a conèixer horitzons diferents a aquells que no s’havien mogut de casa. Durant l’Edat Mitjana els peregrins viatjaven a Terra Santa buscant purificació, però també hi havia els aventurers que posaven a prova la seva destresa, com Marco Polo i Ibn Batuta, que narraven -posant-hi salsa a dojo- les meravelles de terres llunyanes i exòtiques, on abundaven animals fantàstics i plantes màgiques i miraculoses: “D’entre tots aquests narradors em fascina Colom pel seu pensament aventurer; es llança a fer un viatge cap a l’Índia després d’haver calculat malament la distància, i té en ment el bestiari medieval que pensa que trobarà pel camí”.

Els viatgers deixen enrere les creences fantàstiques

Els viatgers deixen enrere les creences fantàstiquesSegons Juliana González-Rivera, és l’explorador florentí Amerigo Vespucci (1454-1512) qui marca un abans i un després en els relats de viatges, perquè “s’hi enfronta amb una mirada diferent i comprèn que aquell continent [Amèrica] és orbus novus ”. També es el moment del relat de pirates, com Francis Drake (1543-1596), un personatge controvertit amb una imatge pèssima a Llatinoamèrica i en canvi d’heroi i cavaller a Anglaterra. “El viatge es converteix cada vegada més en una expedició científica per explorar els límits del planeta. Cook, per exemple, porta a la seva nau tota mena de científics que es dediquen a recollir mostres per estudiar-les”, explica González-Rivera.

Humboldt inaugura una etapaen què es va més enllà de la dada

Pels volts del segle XIX el viatge va prendre un altre caire, ja no era només científic sinó que es va començar a veure com un diàleg amb la natura. “Humboldt, influït pels relats de Melville, és un viatger que va convertir en el gran motor per a viatgers que vindrien després, com ara Charles Darwin: el viatge es veia com un gran diàleg, sempre com una invitació a descobrir el desconegut i s’escrivia per aportar una mirada particular del món”, diu l’autora. En aquests moments emergeix amb força la fascinació per l’Orient i apareix el gènere de viatge com a divulgació científica, amb autors cabdals com ara Jules Verne. Paral·lelament, els llibres de viatges serveixen per denunciar els excessos de la colonització, com per exemple El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. González-Rivera també situa en aquest període a Jacint Verdaguer i el seu Dietari d’un peregrí aTerra Santa.

Amb el segle XX emergeix la figura del corresponsal

Amb el segle XX emergeix la figura del corresponsalLa figura de l’escriptor viatger es consolida i entra en escena la figura del periodista com a corresponsal de guerra, sent la Guerra Civil Espanyola la primera que va ser exhaustivament coberta informativament parlant. Ernest Hemingway, Graham Greene, Martha Gellhorn, Gerda Taro, Robert Kaplan, etc. El viatge és aquí un pretext per escriure, i alhora emergeix com un “artefacte” per conèixer l’altre. “Tal com diu Martín Caparrós, autor de Larga distancia, el viatger va a tal lloc perquè allà hi ha les seves fonts”. També hi ha escriptors com ara Jorge Semprún, Primo Levi i Varlam Xalàmov que narren el seu “viatge a l’horror”: els camps de concentració nazis i el gulag soviètic.

L’autora segueix les empremtes de les pioneres del viatge

L’autora segueix les empremtes de les pioneres del viatgeUn dels encerts del llibre és no quedar-se només amb els relats evidents de viatgers homes. També ha buscat les viatgeres, autèntiques heroïnes en temps adversos per a les dones, com ara Egèria, que va viatjar a Terra Santa el segle IV, i la conqueridora Isabel Barreto, la primera almirall de l’Armada espanyola, que no va deixar, però, res escrit. Mary Wortley Montagu, al segle XVIII, és la pionera de la literatura de viatge femenina, autora d’una sèrie de cartes que va escriure des de Turquia, on va acompanyar el marit ambaixador, o bé la comtessa D’Aulnoy, que va relatar el seu viatge a la península Ibèrica al segle XVII, sense oblidar les memòries de Madame du Boccage a l’Espanya del 1762, així com les seves cartes des d’Holanda, Anglaterra i Itàlia. Ja al segle XIX trobem la francesa Alexandra David-Néel, la primera dona que va entrar a la ciutat prohibida de Lhasa al Tíbet, i Freya Stark, la primera britànica que va travessar el desert d’Aràbia.

El pseudoviatge en l’era d’Instagram i la manca de temps

El pseudoviatge en l’era d’Instagram i la manca de temps“En el món en què vivim tots som viatgers i turistes i passem pels tres estadis del viatge: partida, trànsit i retorn, però ara s’ha anul·lat la sal del viatge, que són les dificultats i els entrebancs”, comenta González-Rivera. En el món del low cost, en què viatjar és a l’abast de tothom, cada vegada hi ha més turisme, però l’estudiosa adverteix: “Potser la gent es mou més que mai però viatja menys que mai, perquè viatjar no és una acció, sinó una sensació”.

Equipats amb els dispositius mòbils que impedeixen realment trencar amb la quotidianitat, els viatgers del segle XXI estan més preocupats de fer-se la selfie amb el monument de torn que de relacionar-se amb la gent dels llocs on viatgen. “El meu mestre ja m’ho deia, viatjar és el que succeeix darrere dels ulls, no davant”, diu. I afegeix: “El viatge demana temps”.

stats