BarcelonaAmb les mans a l'esquena i fent passes curtes –que recordaven una figura de llauna treta d'un poema avantguardista–, Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) ha recorregut, aquest dijous al migdia, el passadís del paranimf de la Universitat de Barcelona. L'autor d'Els miralls hi havia de rebre el màxim honor de la institució, el doctorat honoris causa, per la seva "trajectòria literària, que ha donat una obra prolífica, però també per la seva gran contribució als estudis d'art, cinema i literatura", segons ha precisat la doctora Marina Solé.

Assegut entre el degà de la facultat de Filologia i Comunicació, Javier Velaza, i el padrí que llegiria la laudatio del nou doctor, Jordi Marrugat, Gimferrer observava tot el que passava al seu voltant amb curiositat i un punt de neguit, encara que faci dècades que rep premis, el primer dels quals va ser el Nacional de Poesia, que va merèixer el 1966 –amb només 21 anys– pel seu segon llibre de poemes, Arde el mar.

Barroc, avantguardista i parodiat

"Gimferrer ha estat un gran renovador de l'alta cultura moderna i una presència indefugible en dues literatures", ha admès Marrugat en el seu discurs. Entre el públic hi havia poetes com Perejaume, Vicenç Altaió i Eduard Escoffet, narradors com Eduardo Mendoza i alguns dels editors de l'homenatjat, cas d'Elena Ramírez, Jordi Cornudella i Pilar Beltran. "Després de marcar la poesia castellana dels 60, va fer el mateix amb la literatura catalana a partir dels 70 i, a banda de l'obra de creació, va fer aportacions clau en l'estudi de J.V. Foix i Joan Brossa". Al mateix temps que "reivindicava les avantguardes" i "recuperava el barroc català", Gimferrer divulgava la seva vida quotidiana i intel·lectual a Dietari (1981) i escrivia assajos "molt influents" com Lecturas de Octavio Paz (1983) i Cine y literatura (1985). "En algunes ocasions, Gimferrer s'imposa al lector de poesia de la forma més subversiva —ha assegurat Marrugat, abans de llegir uns versos de L'espai desert (1977)–: "Si l'amor és el lloc de l'excrement,/ si, oferint-me, nua i de quatre grapes, els dos globus de/ llum de les natges, tornes els pits, com la llavor/ i l'arrel quan els ve el temps...". Encara que hagi estat un autor exigent, polimòrfic i per a minories, Gimferrer ha sabut infiltrar-se també als mitjans de comunicació de masses, on ha estat "convidat i parodiat". "És un tòtem que llegim, critiquem, denunciem i admirem", ha dit Marrugat.

Quan li ha arribat el torn de parlar, una vegada havia rebut el títol, el birret, l'anell, "els guants blancs de la puresa" i l'abraçada de l'acadèmia, oferta per Joan Guàrdia, rector de la Universitat de Barcelona, Pere Gimferrer ha parlat "de poètiques comparades" durant un quart d'hora. El primer tram del discurs ha consistit en la lectura i exegesi de tres poemes de Gabriel Ferrater, de qui va traduir al castellà Les dones i els dies amb J.A. Goytisolo i J.M. Valverde el 1979. Ha començat amb A l'inrevés i Cançó idiota, "poemes visiblement autobiogràfics, d'estructura fragmentària o fragmentada, de ritornello, (gairebé equivalent, o bé homòleg, del “mot tornat” de la lírica trobadoresca)". El vers "Diré el que em fuig. No diré res de mi" l'ha portat fins a Quevedo, i Quevedo l'ha remès a Castiglione, Du Bellay i Carles Riba.

Convertit en pardal curiós, Pere Gimferrer saltava de branca en branca per anar revelant cap a on s'encamina la seva hermètica manera d'escriure. "La poesia repta el temps", ha afirmat després de llegir Babel, de Ferrater, i d'admetre que la seva obra n'és "tributària" i en segueix "els models". I una mica més endavant ha proclamat: "El poema és una vivència indestructible", paraules que l'han portat a enumerar una nova rastellera d'influències, entre les quals hi havia Alberti, Maiakovski, Rilke i Ungaretti. Gimferrer ha demostrat, una vegada més, al paranimf de la universitat on es va llicenciar als anys 60 en Filosofia i Lletres i Dret, que, en el seu cas, poesia, vida i erudició estan inextricablement lligats.