BarcelonaQuan, ara fa poc més de cinc anys, l'editor Jaume Vallcorba va morir a conseqüència d'un càncer que va interrompre prematurament la seva tasca al capdavant de Quaderns Crema i Acantilado, Sandra Ollo –filòloga i parella de l'editor– va decidir que continuaria la tasca del seu marit. Un lustre després, Ollo ha aconseguit revitalitzar Quaderns Crema reeditant les novel·les de Francesc Trabal, apostant per Margaret Atwood en català i llançant noves veus com la de Pol Beckmann –a més de mantenir noms com els de Sergi Pàmies, Quim Monzó i Francesc Serés–, i ha diversificat encara més els interessos d'Acantilado, que, a més de continuar publicant –i reimprimint– obres d'autors emblemàtics de la casa com ara Stefan Zweig, Martí de Riquer, Imre Kértesz, Adam Zagajewski, Joseph Roth i Slawomir Mrozek, ha aprofundit en l'assaig filosòfic i musical amb obres de referència com La música en el castillo del cielo, de John Eliot Gardiner, i una gran biografia de Jan Swafford sobre Beethoven.

Les dues editorials celebren aquest dijous una festa on assistiran una trentena llarga dels autors del catàleg, entre els quals hi ha Antoine Compagnon, Nuccio Ordine, Reiner Stach –autor d'un monumental assaig biogràfic sobre Franz Kafka–, Alfred Brendel, Bruno Monsaingeon, Helen Oyeyemi, Marta Carnicero, Josep Maria Esquirol, Rafael Argullol i Ramón Andrés.

Quan li han demanat què és un editor, el defineix com un lector. Quina mena de lectora era vostè abans d'arribar a Acantilado i Quaderns Crema?

Tenint en compte que vaig ser estudiant de filologia, els llibres sempre han estat una part important de la meva trajectòria. Durant la carrera em proposava fites i temes com ara llegir durant un estiu els imprescindibles de la literatura russa, o descobrir el bo i millor de la literatura llatinoamericana... Abans i tot, amb només divuit anys, em vaig proposar llegir La muntanya màgica, de Thomas Mann, i ara em pregunto si realment era un llibre adequat per a aquella edat: què en devia entendre? El meu germà, que és més gran que jo i és escriptor [Carlos Ollo], va ser una gran influència a l'hora d'escollir les lectures. Amb el temps vaig anar relaxant una mica la voracitat lectora. Hi ha un moment per a cada cosa: atipar-se de llibres a vegades no és excessivament productiu.

¿Va canviar la seva mirada cap als textos des que es va vincular a l'editorial?

La mirada de l'editor no arriba de cop. Se'n va aprenent: i en aquest sentit Vallcorba em va ajudar molt durant els primers anys. A dins d'una editorial hi ha maneres diferents de llegir, des de la de l'editor que tria els textos fins a l'editor de taula o el corrector que revisa les galerades. En el meu cas, el primer que valoro és com està fet el llibre que tinc a les mans. Llavors penso en si encaixa amb el catàleg de l'editorial. Llegeixo amb la voluntat de deixar-me sorprendre però alhora vull descobrir l'entramat del llibre. Si és una novel·la, m'interesso per la seva construcció; en cas que sigui un assaig, m'importen més les idees que defensa.

Des de la seva fundació el 1999, Acantilado ha compaginat la publicació de ficció amb la d'assaig. Potser aquests últims anys s'ha incrementat una mica i tot el percentatge de títols de no-ficció.

Potser sí, però no respon a cap estratègia, sinó al fet que són llibres que m'interessen especialment. Llegeixo molta filosofia i també força assaig musical, i per força això ha d'acabar reflectit en el catàleg.

Hi podem trobar des d'un assaig sobre la història del suïcidi a Occident (Semper dolens, de Ramón Andrés) fins al recent Historia del silencio, d'Alain Corbin.

Els humans ens acabem fent les mateixes preguntes, i per això aquests llibres t'interpel·len. El que intentem fer amb un catàleg com el d'Acantilado és comprendre el món i la condició humana.

L'editorial persisteix en aquesta tasca, tot i la pèrdua de pes de les humanitats en la nostra societat.

El desprestigi injust de les humanitats em preocupa. Deixar de banda aquest aspecte crucial que ens constitueix és greu i tindrà conseqüències. Vivim en un món boig i accelerat, i necessitem comprendre el que ens passa des d'una altra perspectiva més reposada com la que ofereixen les humanitats. Estem seduïts i sublimats per la tecnologia, que s'ha convertit en un déu pagà del nostre temps. Soc la primera que treballa amb ordinador i que té un telèfon mòbil a la bossa, però no podem deixar de banda la nostra essència.

Acantilado i Quaderns Crema són editorials que busquen lectors "exigents". ¿Hi està d'acord? ¿La incomoda, aquesta etiqueta?

A vegades, un petit esforç acaba aconseguint una recompensa duplicada. No tot ha de ser fàcil. La lectura ens ha d'estimular: de fet, gran part de les coses importants de la vida requereixen un esforç.

El catàleg de les dues editorials comença a ser tan extens que hi conviuen la versió en vers catalana de la Divina Comèdia de Dante Alighieri amb la que ha fet, més recentment, José María Micó.

Són dues traduccions absolutament diferents però que aconsegueixen resultats extraordinaris. Volem posar les coses fàcils al lector amb edicions rigoroses però cristal·lines, sense un excés d'aparat crític.

Quaderns Crema va recuperar l'edició de Sagarra fa uns mesos. Dos anys enrere va explicar els plans de reactivar les publicacions en català: hi ha hagut incorporacions com les de Pol Beckmann, Margaret Atwood i Lesley Nneka Arimah, però també edicions dels articles d'Eugeni Xammar o nous llibres de Sergi Pàmies i Àngel Casas.

Volíem recordar que existíem publicant llibres interessants i de qualitat. I continuarem així. El 2020 tenim prevista l'edició catalana d'Els testaments, de Margaret Atwood, una antologia de Philip Larkin –un poeta que m'agrada molt– feta per Marcel Riera, un nou llibre de Ponç Pons i el dietari de Renia Spiegel [adolescent jueva polonesa que explica els seus últims mesos de vida durant l'Holocaust].

Actualment arriben a publicar una desena de títols en català l'any, oi?

Entre 10 i 12. I en castellà, a Acantilado, entre 40 i 48. No hem d'oblidar les reimpressions: en fem entre 80 i 100 cada any. Això diu molt de la política editorial de la casa: mantenir viu el catàleg. Encara que això suposi un esforç logístic important –i també econòmic–, és una manera d'entendre la nostra feina.

Moltes editorials no la comparteixen. Els llibres desapareixen cada vegada més aviat. Es destrueixen perquè no caben als magatzems.

No té sentit construir un catàleg per deixar-lo morir.

Una de les últimes incorporacions és el jove escriptor israelià Itamar Orlev. N'han publicat Bandit en català i castellà.

Hi ha bons escriptors i llibres interessants de molts països. La meva feina és trobar-los i publicar-los, siguin d'on siguin. Hi ha zones i tradicions literàries que han quedat aïllades i que encara són poc conegudes pel públic. Val la pena descobrir-les. Ho vam fer durant anys amb els autors centreeuropeus.

Va ser així com van arribar a Imre Kertész, que publicaven a Acantilado i Quaderns Crema abans que rebés el premi Nobel.

És una feina que cal continuar. Més recentment hem incorporat Guzel Yájina, una autora jove, nascuda el 1977, amb la novel·la Zuleijá abre los ojos, que ja s'ha traduït a més d'una vintena de llengües.

Suposo que no soc el primer lector que quan agafa un llibre com el de John Eliot Gardiner sobre Bach es pregunta: és viable, publicar aquests assajos, en castellà? En català la pregunta ni ens la fem perquè sabem que la resposta és negativa.

Mínimament viable ho és. Tot depèn de la viabilitat que busquis, esclar. La meva màxima aspiració com a editora és poder mantenir la capacitat de triar els llibres del catàleg no en funció de la seva viabilitat econòmica sinó de la qualitat. I de moment a Acantilado i Quaderns Crema ho podem fer.

Tot i que vostè estava vinculada a les editorials des del 2008, es va convertir en editora el 2014, a causa de la malaltia que va acabar amb la vida de Jaume Vallcorba. Aquell any el sector tot just començava a sortir d'una crisi important. Cinc anys després, com veu el panorama editorial?

No ens trobem en un moment d'extrema preocupació. Els editors d'un determinat tipus d'editorial –com Acantilado i Quaderns Crema– som conscients de la fragilitat del nostre món. Està molt exposat a les sacsejades econòmiques, socials i polítiques. En molts aspectes està desprotegit.

Políticament, per exemple?

L'educació i la sanitat haurien de ser prioritàries en qualsevol societat. L'educació és l'instrument més important per arribar al pensament i a la creació de cultura. No hauria de ser un objecte manipulable per part dels polítics, però veig que no se'n preocupen gaire.

Hi ha esperança?

Sí, esclar. Hi ha llibreries històriques que fan una feina extraordinària, i també noves llibreries que han donat un impuls renovat, perquè les porten llibreters amb moltes ganes i que estimen l'ofici. Tenim la sort que hi ha lectors –grans i joves– que continuen considerant Quaderns Crema i Acantilado com una part important de la seva evolució i creixement.