Literatura
Barcelona

Orhan Pamuk: "Per què a Turquia la gent encara vota pares que esclafen els seus fills?"

El premi Nobel de literatura és a Barcelona per presentar 'La dona pèl-roja'

Orhan Pamuk, al CCCB / PERE VIRGILI Zoom

“El meu pare sempre estava de mal humor. Mai em va preguntar si em sentia bé o malament. Per això em va sorprendre tant quan vaig descobrir la relació entre un jove aprenent i el mestre constructor de pous per a qui treballava”, recorda l’escriptor Orhan Pamuk, premi Nobel de Literatura 2006, al CCCB. Això passava a finals dels anys 70, i el llavors jove Pamuk –que estava a punt de debutar amb Cevdet Bei i els seus fills (1982)– va pensar que estaria bé de posar-se en la pell d’un jove aprenent per explicar el que ell mateix havia observat. “De dia, el mestre l’escridassava, el renyava i el sotmetia –diu–. De nit, tots dos seient al davant d’un televisor portàtil i l’home el tractava com un pare afectuós, tendre i agradable”.

Aquesta va ser la llavor del llibre, que Pamuk aniria deixant créixer a dins seu durant dècades, fins que després de 'Una sensación extraña' (Literatura Random House, 2014) s’hi va posar i en va acabar sortint 'La dona pèl-roja', que va publicar en turc l’any 2016, poc abans del cop d’estat frustrat contra el president Erdogan, que encara va limitar més les llibertats dels ciutadans. “Les bones novel·les llancen profecies innocents i involuntàries –assegura–. Mentre escrivia 'La dona pèl-roja' em preguntava: “Per què a Turquia la gent encara vota pares que esclafen els seus fills?”. Pamuk diu que La dona pèl-roja, que en català publica Més Llibres –traduït per Anna Turró– i en castellà Literatura Random House, ha estat la novel·la de més èxit al seu país. “Potser té a veure amb el missatge polític del llibre –admet–. O potser és perquè és el meu llibre més curt”.

Un autor d’èxit i compromès
Nascut a Istanbul l’any 1952, Orhan Pamuk ha venut més de 13 milions d’exemplars de les seves novel·les, que han estat traduïdes a més de seixanta llengües. La internacionalització de la seva obra va arrencar una dècada abans de la concessió del premi Nobel de literatura, que li va arribar mesos després de ser jutjat perquè havia afirmat que a Turquia s’havia “assassinat un milió d’armenis i més de 30.000 kurds i ningú s’atrevia a parlar-ne”. El seu primer èxit va ser 'El llibre negre' (1990), i va créixer amb 'Em dic Vermell' (1998): la traducció anglesa de la novel·la va merèixer el prestigiós Internationl IMPAC Dublin Literary Award; la francesa va ser considerada Millor Llibre Estranger de l’Any. Després de les polèmiques declaracions del 2005 –que arribaven poc després que publiqués el volum de memòries 'Istanbul: Ciutat i records' (2003)– Pamuk va començar a impartir classes de teoria literària a la Universitat de Colúmbia, alternant temporades a Nova York i a la capital de Turquia, a més de viatjar per tot el món gràcies a la concessió del Nobel, que li va arribar quan només tenia 54 anys.

'La dona pèl-roja' explica la història de Cem Celik en primera persona, un contractista que recorda els anys d’adolescència després de la desaparició del seu pare, un farmacèutic políticament compromès. El 1984, Celik comença a treballar pel mestre constructor de pous Mahmut i els vincles que estableixen es van fent més i més estrets a mesura que avancen les obres. Tots dos busquen aigua, i en paral·lel a aquest objectiu el jove s’enamora d’una dona pèl-roja que treballa en una companyia de teatre ambulant. “En la tradició literària occidental, de Shakespeare a Sylvia Plath, les dones pèl-roges són símbol de descontrol, ràbia, fúria, estranyesa i personalitat forta –explica Pamuk–. A Istanbul no és així. No és habitual trobar dones pèl-roges. Quan es tenyeixen els cabells d’aquest color volen marcar el fet de sentir-se diferents i de no acceptar les normes”.

Matar el pare o el fill
Pamuk diu que ha escrit aquesta novel·la amb dos objectius: “El primer era fer una obra realista sobre la professió de cavar pous amb eines i tècniques antigues com les que s’havien utilitzat durant anys i panys a Istanbul i el seu entorn –recorda–. L’altre és unir dos grans clàssics de la literatura. D’una banda hi ha la tragègia grega 'Èdip rei', de Sòfocles, on un fill mata el pare sense saber-ho. De l’altra, 'El llibre dels Reis', del poeta persa Ferdosi, on passa just el revés, el pare és qui mata el fill”. Un dels temes més importants de la novel·la és el conflicte entre autoritarisme i individualitat. “A 'Èdip rei', el fill que vol evitar per tots els mitjans l’assassinat del pare acaba cometent el crim perquè no pot evitar el seu destí –resumeix–. A 'El llibre dels Reis', en canvi, la mort del fill té a veure amb la legitimació d’un estat totalitari que és capaç d’esclafar les generacions més joves per perpetuar el poder”. La cita que Pamuk escull del clàssic oriental mostra la necessitat de la conciliació i de l’afecte denunciant-ne l’absència: “Un fill sense pare i un pare sense fill no rebran l’abraçada de l’un ni de l’altre”.