LITERATURA
Barcelona

La poesia de Gabriel Ferrater torna en una edició crítica impecable

Inclou els 114 poemes de ‘Les dones i els dies’ i una trentena de textos inèdits, descartats o difícils de trobar

Gabriel Ferrater, fotografiat per Roberto Ruperto el 15 d’agost del 1969 / ARXIU FERRATER  ACN Zoom

“Jugava Csibor amb el Barcelona, i Kocsis / amb els suïssos. Caminant de pressa, / tal com es va al futbol, encara que el temps sobri, / jo no pensava en res, sinó en Hongria, / i no pensant en res, sinó en coses de lluny, / potser nodria passions polítiques”. Així arrenca La rosa bruta, un dels poemes fins ara inèdits de Gabriel Ferrater (1922-1972) que els lectors trobaran en la primera edició crítica de la seva poesia completa, que a més d’aplegar Les dones i els dies -llibre del qual aquest 2018 es commemora el 50è aniversari- també inclou poemes descartats, difícils de trobar o que, fins i tot, veuen la llum per primera vegada. “Ferrater devia escriure La rosa bruta el 1958, perquè va ser llavors que Csibor i Kocsis es van enfrontar en dos partits amb els equips que l’autor esmenta -diu Jordi Cornudella, responsable del volum que acaba de publicar Edicions 62-. És dels pocs poemes en què Ferrater s’assembla a Jaime Gil de Biedma, perquè hi comparteix el motiu de la trobada amb una nena pobra que li demana diners. Havia de formar part del seu primer llibre, però el va descartar”. “Jo crec que va ser perquè parla d’un moment en el temps molt concret, i també perquè el llibre va acabar incloent-ne un que parla d’una trobada similar amb una noia «lletja i pobra, descarnada» al metro, Amistat del braç ”.

Gabriel Ferrater va començar a escriure poemes a principis del 1958, quan s’acostava als 36 anys. “Sabem, gràcies a una dedicatòria de Les dones i els dies a Júlia Samaranch, que Ferrater va fer el seu primer «poema madur» en anglès el 15 de gener del 1958 -continua Cornudella-. Havia estat el 1957 que, després d’una visita a José María Valverde, en què va trobar el professor traduint Shakespeare, es va posar a llegir-lo intensament durant uns mesos i a partir d’aquí es va adonar que en poesia es podia «dir tot», com va explicar anys després a Baltasar Porcel en una entrevista”. El primer que Ferrater va expressar en vers va ser en anglès, al poema On mating, amb un quartet inicial que sona així: “Being told that the sweetness / of life lies in mating, / I tried hard to taste / the sweetness in life ”. El poeta es proposa tastar la “dolçor de la vida” que es troba en l’aparellament, però de seguida hi troba un altre gust menys llaminer, l’amargor.

Una veu fonamental i influent

El 1958 va ser l’any més prolífic de la trajectòria de Gabriel Ferrater com a poeta. Va acabar més de 40 poemes, i l’any següent en va afegir algun més al recull que al principi s’havia de dir Lliçons i que va presentar al primer premi Carles Riba, fins llavors anomenat Óssa Menor. “Va estar a punt de guanyar-lo -recorda l’editor-. Tenia el suport de tres dels cinc membres del jurat, Albert Manent, Josep Pedreira i Joan Teixidor. Nèstor Luján i Tomàs Garcés, en canvi, preferien Josep Maria Andreu. Garcés va arribar a titllar els poemes de Ferrater d’immorals, i per «convèncer» Teixidor li va fer xantatge amenaçant-lo de divulgar que durant la guerra havia col·laborat amb els enemics del país”. Intento el poema, de Josep Maria Andreu, es va emportar el guardó, però Pedreira va voler publicar el recull de Ferrater, que finalment va aparèixer el març del 1961, encara que portés data i dipòsit legal de l’any anterior.

Acabava d’irrompre una de les veus més significatives en la poesia catalana de la segona meitat del segle XX , que donaria dos llibres més, Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966), abans d’exhaurir-se. Tots tres títols serien reunits -amb algunes variacions i reordenacions- a Les dones i els dies (1968). “Els llibres de poesia poden ser importants per raons diverses -afirma Cornudella-. Hi ha pocs poetes que tinguin una repercussió amb una transcendència històrica com la de Ferrater, que va modificar la llengua poètica comuna. Abans d’ell hi va haver Verdaguer, Maragall i Carner. Ferrater va definir el model vigent, i després d’ell només hi ha hagut un nom que hagi fet una aportació similar: l’Enric Casasses”.

Erotisme i guerra civil

A més de destacar “la sintaxi de llengua parlada” dels poemes ferraterians, Cornudella diu que “incorpora una sèrie de temes que passen a ser normals i corrents a partir d’ell”: un d’ells seria el tractament de les relacions de parella, amb un “erotisme explícit”. També hi ha l’evocació de la Guerra Civil i les seves conseqüències, la consciència del pes feixuc del temps i la dicotomia entre “vida moral i egoisme”, com va deixar escrit Josep Maria Castellet, editor i amic del poeta. Després de Les dones i els dies, Gabriel Ferrater només va escriure dos poemes més: Midsommarnatt (1968), dedicat a Marta Pessarrodona, la seva última parella, i Prop dels dinou (1969), dedicat a una de les seves alumnes de la Universitat Autònoma, Júlia Samaranch.

L’edició crítica de la poesia de Ferrater inclou també mitja dotzena de poemes descartats de Da nuces pueris i set poemes escrits en forma de carta o dedicatòria a amistats com J.V. Foix, Joaquim Molas i Jaime Gil de Biedma, i a exparelles com Helena Valentí. Amb la impecable edició crítica de Cornudella no acaba la feina de l’editor de Grup 62 i marmessor del llegat dels germans Ferrater: el 2019 reunirà en un sol volum totes les transcripcions dels cursos de literatura catalana que va fer (sobre Foix, Riba, Ruyra, Català i Pla); també el mateix any publicarà a Galàxia Gutenberg el primer dels tres volums de l’obra completa, que el 2022, any del centenari del naixement de l’autor, ja estarà tota sencera disponible a les llibreries.

Un dels poemes descartats de 'Les dones i els dies'

La vida perdurable

El vespre no diu res d’avui. Ja som

més aviat demà. Fa fred, com si

totes les coses fossin groc llimona.

Com qui va pel carrer, i porta un paquet,

i ja no té cap traça de memòria

que pugui obrir-li el record d’una vida

no aclaparada pel pes del paquet,

així les meves mans, mortes de tant

d’aguantar temps fet present abans d’hora,

no se m’aixequen per fer adeu. No hi ha

passat. Sí, també faig col·lecció

de dies, però els tinc tots repetits.