BarcelonaQuan setmanes enrere Espanya va guanyar l'Eurocopa, no vaig poder evitar pensar en Ramón Lobo. El periodista, futboler empedreït i madridista fins a la medul·la, aspirava a continuar viu per presenciar els partits de la competició. Després, a mesura que la seva salut es va anar deteriorant, va començar a regatejar amb el temps i es va conformar aleshores a veure finalitzada la remodelació del Santiago Bernabéu, cosa de la qual també va acabar desistint. El que sí que va fer realitat, però, és completar l'escriptura del seu últim llibre: Pensión Lobo. Habitación número 13 (Península), que va sortir a la venda al juny i ja va per la segona edició. Ramón Lobo va morir el 2 d'agost del 2023, ara fa un any. Feia menys de dotze mesos que li havien diagnosticat dos càncers independents i simultanis, un de pàncrees i un altre de pulmó.

He de confessar que escriure sobre Ramón Lobo em genera un cert vertigen. Per molt que m'esforci o intenti buscar les paraules adequades, em sento en clara inferioritat. Per a mi Ramón Lobo era el periodista en majúscules: sabia mirar, preguntar, moure's, empatitzar, però també escriure amb especial bellesa i enginy. Els seus textos no deixen indiferent ni per allò que explica, ni per com ho explica. En aquest sentit, era una rara avis en el periodisme actual, on tant abunden els escrits planers, sense ànima. El seu darrer llibre no n'és una excepció. De fet, em pregunto com va mantenir la claredat mental per saber filar tan bé les frases i les idees, tot i que estava en temps de descompte. Sabia que s’estava morint.

“Em sento periodista, no escriptor. Em costa escriure fluid si no sento al clatell la pressió d'una data límit de lliurament. És el que els periodistes anomenem deadline, una paraula que passada pel vernís de l’humor negre s’ajusta com un guant a la meva situació. Ara sí que tinc un bon deadline”, escriu Lobo al llibre, on porta la seva fina ironia fins a l'extrem. Satiritza sobre la seva malaltia i la seva mort imminent. De fet, Pensión Lobo. Habitación número 13 és una reflexió sobre la mort amb la qual de vegades et petes de riure. Com bé diu ell mateix, és un expert en “fer servir l'humor per parlar de debò d'assumptes compromesos”.

“Vaig comprar una pila de calçotets reforçats de la marca més ben avaluada […]. Soc víctima d'una síndrome de postguerra no viscuda que m'entesta a comprar el doble de gairebé tot […]. Vaig fer proves a casa per conèixer el nombre de miccions que era capaç de resistir. Tot i l'eficàcia del reforç seguia insegur”, explica Lobo per parlar de la seva incontinència a causa dels repetits cicles de quimioteràpia a què es va sotmetre. Perquè, malgrat l'humor, no defuig mostrar-se vulnerable i visibilitzar les seves pors més profundes. En definitiva, trenca amb la imatge idealitzada del corresponsal de guerra i insisteix que el fet que ell hagi cobert tota mena de conflictes als llocs més depauperats del món no el prepara per morir: “L'observació de la mort dels altres no millora la capacitat d'assumir la nostra”.

“Vivim sobre una passarel·la urbana de llums i música plena de gent maca, prima, sana i eternament jove. No queda espai per als lletjos, els grassos, els defectuosos, els malalts, els vells, els immigrants o els pobres”. Lobo segueix sent Lobo i al llibre tampoc deixa canya dreta. “La nova era que treu el cap, la de la intel·ligència artificial, entonada com la nova divinitat, està plena de riscos. Un avantatge de la meva situació mèdica és que m'ho perdré, igual que la catàstrofe climàtica galopant”.

Però sobretot Pensión Lobo. Habitación número 13 és una oda a la vida. Com diu el periodista, "tot pot canviar en un instant normal qualsevol" i "si fóssim conscients de la nostra fragilitat, viuríem d'una altra manera". Ell proposa aplicar la següent ensenyança: “Viure cada minut com si fos el darrer”. I no esperar a patir una malaltia per fer-ho, començar ara mateix.