Literatura
Barcelona

Quan el Barça encara no era 'més que un club'

Enric Calpena publica la novel·la 'El primer capità', centrada en Joan Gamper

Joan Gamper, amb el polític i empresari Joan Ventosa i Calvell, durant la celebració dels 25 anys del club / F.C.BARCELONA Zoom

Els lectors amb una mica de memòria encara recorden Tenim un nom, la novel·la amb què Vicenç Villatoro reconstruïa el viatge a París d'un adolescent amb el seu pare per veure la final de la Lliga de Campions entre el Barça i l'Arsenal el 2006. El partit va acabar amb la segona Copa d'Europa blaugrana: va ser el cim de l'etapa de Frank Rijkaard com a entrenador, i era el tercer any de l'era Joan Laporta. El llibre, publicat el 2010, va guanyar el premi Ramon Llull, en aquells moments el més ben dotat de les lletres catalanes, amb 90.000 euros. 

Catorze anys després d'aquella fita esportiva, i una dècada més tard de la novel·la de Villatoro, el Barça viu una de les situacions més insòlites de la seva història, en ple desconfinament arran del parèntesi obligat per la crisi sanitària i a l'espera de poder acabar la temporada aquest estiu. El periodista i novel·lista Enric Calpena havia de publicar El primer capità a l'abril. Era una de les novetats destacades d'Edicions 62 per Sant Jordi. "El llibre es va quedar a la impremta quan va començar el confinament –explica l'editora Pilar Beltran–. No va tenir temps d'arribar a les llibreries".

Beltran parla de la novel·la des de l'oficina del Grup 62, a l'edifici de Planeta, on s'acaba de reincorporar. El primer capità ha sigut una de les primeres novetats d'aquesta represa inesperada del mes de juny. "Quan vaig començar a pensar en el llibre ho vaig fer recordant tres moviments que expliquen el segle XX –diu–. El primer és el canvi del paper de la dona. El segon, l'aparició dels mitjans de comunicació de masses. El tercer, l'eclosió de l'esport com a fenomen d'una gran popularitat". 

Joan Gamper Zoom

Joan Gamper / VIQUIPEDIA

Entrellaçar esport i política

Com a narrador, Calpena s'ha especialitzat durant l'última dècada en la història de la capital catalana. Després de Barcelona, una biografia (Edicions 62, 2015) –en la línia del que Edward Rutherfurd ha fet amb ciutats com Dublín, Nova York i París– i El dia que Barcelona va morir (Ediciones B, 2018), el novel·lista entrellaça esport i política a El primer capità, centrant-se en la fundació i expansió del Futbol Club Barcelona. Calpena comença pel final, per l'enterrament de Joan Gamper, el primer president, el 31 de juliol del 1930. Tot seguit remunta fins a la Barcelona de finals del segle XIX on arriba l'esportista suís Hans Gamper. "Quan funda el club, a la ciutat ja hi ha algunes associacions que s'han impulsat per practicar el futbol –explica Calpena–. La influència d'Anglaterra en la popularització d'aquest esport també es fa evident a Catalunya, on un dels primers clubs serà, juntament amb el Palamós, l'English Team". Gamper, que acabaria sent conegut amb el seu nom catalanitzat, "va portar la manera de fer que havia viscut a l'Europa Central". Havia viscut a Lió i havia fundat dos clubs anteriorment a Suïssa, entre els quals hi havia el Fussballclub Zürich. 

"La pràctica del futbol requeria que es trobessin un gran nombre de persones. Onze jugadors per a cada equip, tres àrbitres i un infermer. Al principi es creia que no tindria gaire futur, que era cosa de quatre eixelebrats. La majoria de clubs desapareixien quan els fundadors deixaven de jugar", recorda Calpena. Gamper va ser la primera figura esportiva del Barça, i després de penjar les botes va presidir el club en cinc ocasions, entre el 1908 i el 1925.

Enric Calpena, a Barcelona Zoom

Enric Calpena, a Barcelona / CÈLIA ATSET

Un líder honest

El Gamper que els lectors trobaran a El primer capità és "sens dubte un líder, però no carismàtic", una "persona honesta, de tarannà democràtic, amb un gran respecte en el tracte amb els altres", resumeix Calpena. "No concebia el Barça com res que no fos un club de futbol, però quan es va expandir més enllà dels límits dels jugadors va veure clar que calia tenir un camp propi", afegeix. El 1909 es va inaugurar el camp del carrer Indústria, amb capacitat per a 6.000 persones, que era conegut com l'escopidora. Des del carrer, els vianants veien el públic assegut d'esquena: va ser a partir de llavors que els seguidors del Barça va ser batejats com a culers

Al llibre veiem com a les primeres dècades del segle XX el FC Barcelona "es va anar lligant amb el catalanisme cívic imperant al país". "Els primers directius van ser comerciants, liberals, gent de professions liberals que serien la base de l'impuls del Noucentisme –explica–. Després ens trobem amb industrials lligats a la Mancomunitat, i la petita aristocràcia que mana durant la dictadura de Primo de Rivera". Gamper, que s'havia dedicat "a fer negocis amb les importacions i exportacions" fins llavors, es va haver d'exiliar durant quatre anys, del 1925 al 1929.

"En aquells moments es va decidir a decantar el seu capital cap al sector financer –diu–. Quan hi va haver el Crac del 29, assessorat per un dels seus col·laboradors, Juan Frey, va fer una inversió important. Ni l'un ni l'altre pensaven que la crisi duraria anys. Es van carregar de deutes". La situació va arribar a ser tan desesperada que tant l'agent borsari que tenien a Nova York com Frey i Gamper es van acabar suïcidant. "Hi ha dues versions sobre el suïcidi de Gamper a finals de juliol del 1930, als 52 anys –recorda Calpena–. Una té a veure amb els problemes econòmics. Segons l'altra, va ser el Barça el que el va matar. És cert que des que havia tornat a Barcelona el 1929 els directius s'havien dedicat a maltractar-lo".

Per a l'autor d'El primer capità, els últims anys de Gamper també exemplifiquen "els conflictes interns en el si de la directiva". Aquest "caïnisme", que va amargar la vida del fundador del Barça, pot recordar alguna de les polèmiques recents que ha viscut l'entitat. Gamper va donar el millor d'ell mateix per aixecar el FC Barcelona, i aquell mateix club que havia fundat en part el va devorar sense contemplacions.