BarcelonaEl 2017, Gonçal López-Pampló, editor de Bromera i professor de la Universitat de València, donava a conèixer una versió reduïda de la seva tesi doctoral, centrada a explorar la història de l’assaig en llengua catalana durant l’últim mig segle. D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la literatura contemporània (PUV) constituïa una aportació interessant per observar que el pensament havia passat per tres grans etapes: a la dècada dels 60 s’havia fet assaig amb el país com a tema principal; entre la dècada dels 70 i dels 2000 el dietarisme havia viscut una de les seves millors èpoques i, fins al 2012, l’assaig havia perdut pes, per donar pas a noves textualitats.

“L’edició d’assaig redueix la dispersió del món en què vivim”, diu Montse Ingla, que juntament amb Antoni Munné i Antonio Ramírez va fundar Arcàdia el 2004. En els últims cinc anys Arcàdia ha fet una contribució important al panorama del pensament català publicant traduccions de George Steiner, Zygmunt Bauman, Peter Sloterdijk i Avishai Margalit i originals de Joan-Carles Mèlich, Carles Capdevila, Josep Fontana i, just acabat de sortir del forn, el debut d’Íngrid Guardiola, L’ull i la navalla.

“¿És possible un assaig català en un moment en què tothom beu de molts llocs? -es demana l’editor Joan Tarrida, al capdavant de Galàxia Gutenberg des del 2010-. Tenim filòsofs i científics que s’han format aquí i que acaben escrivint en anglès. També hi ha pensadors per als quals els seus assajos són peces en què la llengua està tan cuidada com en la millor ficció i poesia, com passa a Treure una marededéu a ballar, de Perejaume”. A més de publicar Perejaume, a Galàxia Gutenberg ha aparegut recentment la fastuosa biografia que Josep Massot ha dedicat a Joan Miró i el volum híbrid -a cavall de la reflexió i les memòries- Ciutat Princesa, de Marina Garcés. “Històricament, l’assaig ha sigut un fenomen que s’ha donat entre llengües -explica-. Així com les fonts de formació es donen entre mons molt diversos, són lingüísticament restringits. Hi ha un moment del segle XVII que es passa del llatí com a eina de transmissió del pensament a llengües com el francès, i més endavant s’amplia a l’alemany i l’anglès. Actualment l’anglès té una hegemonia superior a la resta”. Garcés observa també un canvi en relació al pensament en català. Encara que tingui una presència molt menor que el castellà a les llibreries, hi ha llum al final del túnel: “El català passa per un procés de dignificació i també vol ser llengua de pensament”.

Ho demostren, a més de la seva producció, que inclou, a part de Ciutat Princesa, el recent Nova il·lustració radical (Anagrama, 2017), la notable repercussió d’autors com Josep Maria Esquirol, Xavier Antich, Raül Garrigasait, Roger Vinton i Joan-Carles Mèlich i el llançament d’una col·lecció de Gedisa com Pensament Polític Postfundacional, en la qual filòsofs catalans presenten síntesis amenes i alhora rigoroses d’autors de gran recorregut internacional. Entre els cinc títols de la col·lecció hi ha Giorgio Agamben: política sense obra, de Juan Evaristo Valls Boix, i Thomas Hobbes. La fundació de l’Estat Modern, a càrrec de Josep Montserrat.

Especialistes accessibles

La de moment encara tímida revitalització de l’assaig en català cal inscriure-la en l’intent de fer créixer la presència de la no-ficció en aquesta mateixa llengua. Quatre anys enrere, Albert Pèlach, llavors president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, recordava que només un de cada deu llibres d’aquesta categoria que es compren a Catalunya era en català. Les xifres del 2017, facilitades aquesta setmana per l’actual presidenta, Montse Ayats -també editora d’Eumo-, mostren que hi ha una crescuda en nombre de títols (s’ha passat dels 2.888 del 2015 als 3.074 de l’any passat) i que el volum de vendes aixeca el vol a poc a poc: els 19,56 milions de fa tres anys s’han convertit en 20,33. És una xifra encara llunyana a la de la ficció, que se situa entorn dels 50 milions.

“Durant el primer semestre del 2018 hem notat una tendència més marcada de creixement de la no-ficció, sobretot vinculada a la bibliografia sobre el Procés”. Joan Sala, editor de Comanegra i president de la Setmana del Llibre en Català, diu: “En llibres sobre el Procés no ens guanya ningú al món”. En els últims deu anys, moltes de les noves editorials han publicat no-ficció: és el cas de Raig Verd, L’Altra, Periscopi i Adesiara. “Les editorials petites creen col·leccions en línia amb el que creuen, i la no-ficció que publiquen és coherent amb el seu ideari -diu Sala-. El control sobre el producte és molt gran, i saben comunicar molt bé el que venen”.

Joan Carles Girbés, que des d’Ara Llibres compta amb un dels catàlegs de no-ficció més eclèctics i abundants dels últims 15 anys, diu: “Som en un moment òptim per trobar no-ficció en català, i també per traduir-ne. Un llibre amb bon recorregut comercial ens permet apostar per títols que a priori són més arriscats”. Ayats recorda que, per tenir assajos i llibres de divulgació atractius per als lectors “cal tenir bons especialistes que puguin escriure de manera accessible per a un lector mitjà”. Tarrida adverteix que “un dels problemes del país és la falta d’ajuts als investigadors des d’institucions fora de l’acadèmia, a diferència del que passa al món anglosaxó, francès i alemany”. Garcés, Ingla i Tarrida coincideixen en el fet que l’assaig d’actualitat pot tenir més recorregut ara “a causa dels canvis retrògrads, polítics i socials”. “En un món tan accelerat necessitem pistes reflexives per intuir com serà el futur”, afegeix Garcés.

Una setmana que dinamitza el sector

La producció en català continua creixent -entre el 2012 i el 2017 s’ha passat dels 9.937 als 11.487 títols-, però la facturació es manté pràcticament al mateix nivell que l’any passat: si el 2016 la xifra era de 238,65 milions, el 2017 va ser de 235,76 milions. “Cal destacar el creixement de l’1,8% de la literatura infantil i juvenil i l’increment del 2,20% en la venda de ficció en la nostra llengua”, recordava Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Incloent-hi totes les categories, la producció en català representa gairebé el 48% del total de les vendes a Catalunya, que el 2017 s’ha enfilat fins als 484,746 milions. Si es descompta el llibre de text, la xifra baixa fins al 26%. “Es correspon amb les dades d’hàbits de lectura i de compra dels catalans -afegeix Ayats-. Estem en un moment creatiu interessant, tant pel que fa a autors joves com als consolidats, però també pel que fa a la publicació de traduccions. Hi ha, per acabar, un procés encara creixent d’internacionalització de la producció catalana”.

La 36a Setmana del Llibre en Català -a l’avinguda de la Catedral de Barcelona fins al 16 de setembre-“dinamitzarà el tercer trimestre de l’any, com ha fet en les últimes edicions”, diu Joan Sala, el seu president. En els últims cinc anys, la Setmana pot presumir d’haver doblat les xifres: els 200.000 euros de vendes del 2012 s’han convertit en 402.000. “És l’edició en què hi haurà més expositors: 210 -diu-. Entre les novetats hi ha que les llibreries generalistes representen els catàlegs d’editorials concretes. Així, a més de tenir totes les novetats, aquesta Setmana tindrà una presència destacada de fons editorial”. L’única queixa dels organitzadors és que, des de fa tres anys, l’Estat “no vol tornar la part corresponent a l’IVA cultural”. A diferència del que ha passat al teatre i al cinema, la Setmana, d’accés gratuït, no pot reduir el preu de les entrades, i tampoc es pot plantejar una mesura com abaixar el preu dels llibres. “Aquests diners que no rebem representen uns 130.000 euros, un 15% del pressupost total, que és de 490.000 euros -explica Sala-. Si no s’arregla la situació haurem de prendre mesures”.