BarcelonaEl món literari català ha quedat colpit, aquest dissabte al vespre, per la mort permatura d'una de les seves plomes més lúcides i brillants. L'escriptor, crític literari i professor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) ha mort als 58 anys víctima d'un càncer, segons fonts pròximes a la família. Ha estat un dels noms més rellevants de la literatura catalana dels últims trenta anys, un escriptor curiós, original, prolífic i exigent, que ha rebut els principals premis del país.

La seva extensa bibliografia mostra el seu interès per experimentar amb la literatura i per estireganyar la camisa dels gèneres literaris. Sucava la ploma en tots els tinters: història, filosofia, música, llengua. Va començar la seva trajectòria el 1990 amb els contes de Cercles d'infinites combinacions i l'acabarà, pòstumament, al novembre, amb Kennedyana, que sortirà en català i castellà a Navona, un assaig sobre un dels mites de la seva generació, la família Kennedy [JFK va morir un mes abans del seu naixement]. "La gent més equilibrada que conec no necessita escriure, pintar ni compondre cançons”, deia en una entrevista a l'ARA amb motiu d'una de les seves novel·les més recents, que obria un nou món, Robinson (2017).

"Mai va haver de portar un original en una editorial com fa tothom. Va guanyar un premi per un conte i Xavier Folch s'hi va interessar. El primer llibre ja va ser gairebé un encàrrec", recorda Josep Lluch, el seu editor. Ja no va parar. "Es tracta de no trair la trajectòria ni tampoc de repetir-la. En aquest sentit, el meu model és David Bowie, que va evolucionant un disc rere l’altre. Si s’acaben dient les coses per dir, el silenci és molt respectable", defensava. En només una dècada va rebre el Premi Sant Joan per La felicitat no és completa (2003), el Mercè Rodoreda per El poeta i altres contes (2004), el Crexells per un dels seus títols més influents, la innovadora i al mateix temps pròxima Els jugadors de whist (2009), que és la seva perla pop, i encara el Sant Jordi per Dies de frontera (2013), tots títols de segells del Grup 62. La seva literatura va mantenir el pols i també un cert grup de lectors, tot i que criticava el presentisme del sector editorial, sempre a la recerca de l'últim autor revelació. Ell, inquiet i ambiciós, va optar per no acomodar-se mai, ni repetir fórmules. "El Vicenç Pagès va ser un d'aquests raríssims escriptors que va prioritzar la literatura per sobre de qualsevol altra cosa. Va viure pels llibres: per llegir-los, per ensenyar-los, per escriure'ls. És per això que la seva obra és una de les més sòlides, coherents i ben pensades de la literatura catalana actual", recorda l'editor de Navona, Ernest Folch. Després de Dies de frontera i del Premi Nacional de Cultura va sentenciar que allò era un "final de cicle", i va buscar nous camins.

Els últims anys va revisar i reeditar alguns dels seus anteriors títols, com l'antologia de contes Exorcismes. Antologia personal (2018), el seu manifest sobre l'escriptura, Un tramvia anomenat text (1998), i la novel·la El món d’Horaci, que era del 1995. "Era una novel·la molt ambiciosa, molt dels anys 90 i a la vegada una gran novel·la que queda", assegura Lluch. Encara que per conèixer de veritat el personatge, l'editor recomana Memòria vintage: del primer home a la Lluna a Pulp Fiction (2020), "una memòria generacional per a boomers plena de reflexions sobre com han canviat certs aspectes amb el pas dels anys: el silenci, l'espera, quedar amb els amics...".

Professor a la Universitat Ramon Llull i a l'Aula d'Escriptura de Girona, era col·laborador setmanal de l'ARA Llegim, on els darrers anys oferia la seva mirada analítica i panoràmica de lector, tan implacable com compromesa amb la literatura catalana. "Tots som d’una generació", deia. La seva, assegurava, tenia Pere Calders com a referent a l’institut, però Quim Monzó com a autor que li va descobrir que amb la llengua es podien fer coses fins aleshores impensables. Ell va continuar aquest camí: Vicenç Pagès Jordà ja és una baula més de la història de la literatura catalana.