Barcelona"La Catalunya actual no pot agradar a cap jove d'intel·ligència clara i elevada [...] La Catalunya mercat, jueva, sanxopancesca, mojigata i falsificadora ha de desaparèixer davant una Catalunya instruïda, amb consciència del seu valer, amb educació pròpia, d'esperit lliure i força expansiva". Aquest fragment de l'article La joventut catalana d'ara, escrit per Jaume Brossa (Sant Andreu, 1875 - Barcelona, 1919) i publicat a la revista L'Avenç el 1893 es troba a l'inici del capítol que José-Carlos Mainer (Saragossa, 1944) dedicava a les anomenades "literatures regionals" —la catalana, la basca i la gallega— en un assaig de referència al món hispànic, La edad de plata, publicat per primera vegada el 1975 a Los Libros de la Frontera per l'editor i llibreter José Batlló, encara durant la dictadura franquista, i recuperat ara per Taurus amb un nou pròleg de l'autor i un epíleg signat per Jordi Gracia i Domingo Ródenas de Moya.

"La edad de plata es llegeix encara amb la frescor i la integritat amb què el llibre va ser escrit —defensa Gracia—. És un puzle complex de la vida intel·lectual del país des de principis del segle XX fins al 1939". Mainer el va escriure poc després de Falange y literatura (Labor, 1971), quan ja donava classes de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona, on s'havia llicenciat i doctorat amb una tesi sobre l'escriptor i periodista gallec Wenceslao Fernández Flórez. "Vaig arribar a Barcelona el 1964, just abans de començar tercer de carrera —recorda Mainer—. Vaig estudiar el català de seguida, i encara que no l'he acabat de parlar mai amb fluïdesa, sí que l'he pogut escriure bé i llegir-lo sense problemes". "En algun dictat arribava a treure més bona nota que els alumnes catalans", afegeix María-Dolores Albiac Blanco, companya de carrera i parella de Mainer, que també s'ha dedicat durant dècades a l'estudi de la història de la literatura des de la universitat. "En José-Carlos i jo podríem haver acabat la carrera expedientats, però gràcies a professors com Martí de Riquer ens vam acabar salvant", recorda Albiac. Tant ella com Mainer tenen presents algunes de les contradiccions del medievalista: "El 1966, el mateix any de la Caputxinada, el doctor Riquer era capaç de desaconsellar la publicació d'un diari en català i, alhora, jugar-se-la per alguns alumnes: sabíem que visitava la comissaria de Via Laietana per reclamar a la policia alguns dels seus alumnes".

Distanciar-se dels manuals solemnement avorrits

Encara que a l'època es definissin com a "rojos", Mainer i Albiac van acabar formant part del Departament de Romàniques capitanejat per Martí de Riquer. "De seguida em vaig interessar per llegir i estudiar els autors de l'exili, que vaig descobrir gràcies a José Luis Cano, poeta, crític literari i un dels fundadors de la revista Ínsula —admet Mainer—. Encara que estiguessin prohibits, no era tan difícil accedir a la seva obra, perquè moltes de les llibreries de Barcelona tenien un armari secret amb la literatura perseguida. Penso en l'antiga Casa del Libro, la Cinc d'Oros o una llibreria de segona mà del carrer Aribau on passàvem moltes tardes". "Mainer va ser criat en ple franquisme —comenta Domingo Ródenas— però, així i tot, de seguida va veure, mentre preparava La edad de plata, que per reconstruir la trama d'un procés cultural que arrenca el 1902 necessitava parlar també de les literatures amb llengua pròpia de l'Estat que estaven ressorgint". "Té molt de mèrit que un llibre com aquest, de l'abast i amb la modernitat de plantejament que té, i també amb la repercussió posterior que ha aconseguit, el publiqués un jove de 29 anys", continua Gracia.

"Sempre vaig buscar una forma d'expressió independent i en aquella època els manuals de literatura espanyola eren solemnement avorrits", assegura Mainer. Un dels assajos que va tenir en compte a l'hora de treballar en La edad de plata va ser Literatura catalana contemporània, que Joan Fuster va publicar el 1972 a Curial i que abraça des del Modernisme fins a la dècada dels seixanta del segle XX. També la part sobre literatura catalana del llibre de Mainer arrenca amb l'embat modernista. Així com en la literatura castellana les propostes de canvi, promogudes per un conegut article de Ramiro de Maeztu, Hacia otra España (1899), no van fer forat per "l'absència d'esperit burgès ni d'afany industrial" i "l'amoixamat casticisme", segons es pot llegir a La edad de plata, el Modernisme d'autors catalans com Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Ignasi Iglesias i Víctor Català "es va saber inserir amb una coherència singular en la demanda artística d'una burgesia hegemònica, que va ser progressista a costa dels diners burgesos".

Elogi al "llibre total" de J.V. Foix

Per les pàgines de l'assaig de José-Carlos Mainer desfilen altres referents de la literatura catalana com Josep Carner, Josep Pla, Joan Salvat-Papasseit i J.V. Foix. D'aquest últim destaca el projecte de Diari 1918, "concebut com una variant d'aquell llibre total que va somiar el simbolisme i significativament idèntic en la seva enunciació titular a aquell altre diari amb el qual Juan Ramón Jiménez va obrir rutes similars en el món de la poesia lírica espanyola". Aquest és un dels altres encerts de La edad de plata: Mainer no només fa dialogar les diverses tradicions literàries de l'Estat, sinó que també les insereix en la producció cultural europea de l'època. Fins i tot repassa els catàlegs editorials del període per veure quins autors hi eren més presents i deduir-ne la possible influència. El 1910, per exemple, tenien molta difusió assajos de Nietzsche, Kropotkin i Renan, però també novel·les de Tolstoi, Zola, Dickens, Hugo i Dumas.

"Fins al meu llibre era impensable mencionar autors estrangers en un manual de literatura espanyola —comenta Mainer—. La meva idea va ser fer saltar pels aires alguns aspectes massa reverenciats amb la voluntat d'engrandir el cànon". Cita com a exemple la poesia d'Antonio Machado, que per motius polítics "era citada fins llavors de forma anecdòtica". Si ara hagués tingut forces i ganes d'ampliar l'assaig, José-Carlos Mainer hi hauria afegit, entre altres, Manuel Chaves Nogales i Las Sinsombrero, nom amb què des de fa una dècada s'engloben les autores oblidades de la Generació del 27, entre les quals hi ha Luisa Carnés, María Teresa León i Rosa Chacel.