BarcelonaEncara que Josep Piera (Beniopa, 1947) es consideri sobretot poeta, ha deixat un grapat de llibres de prosa memorables, entre els quals hi ha El cingle verd (Destino, 1982) –amb el qual va guanyar el premi Josep Pla–, Estiu grec (Destino, 1985) i Ací s'acaba tot (Edicions 62, 1993), que la jove editorial Cap de Brot acaba de reeditar en una versió corregida i ampliada. "L'epíleg que ha escrit ara en Josep ens ha fet plorar d'emoció", reconeix Josep Maria Codina, que juntament amb Germán Bartolomé i Judit Pujol acaba d'engegar un projecte que ja ha presentat els seus primers tres títols: Ocells de fang, de Santiago Rusiñol; La marca de l'ham, de Laura G. Ortensi, i Ací s'acaba tot.

Després d'haver d'aconseguir part de l'obra de Josep Piera en llibreries de vell o biblioteques, els editors de Cap de Brot es van decantar per recuperar un dels cims de l'autor valencià, des de fa anys introbable. Piera hi explica, amb una prosa "que vol ser estilitzada i alhora natural" –en la línia de tres dels seus mestres, Josep Pla, Marià Manent i Joan Fuster–, el seu primer viatge a Sicília i la llarga temporada que va passar hospitalitzat a Gandia a causa d'un brot greu de la malaltia de Crohn, que en aquells moments no era gens coneguda. "Als 40 anys vaig haver d'aprendre a ser un altre –recorda ara–. Viure gairebé un any ingressat en un hospital, molt malalt, em va fer humà. Cada insignificança que aconseguia es convertia en una meravella. No oblidaré mai el dia que vaig poder sortir de la meva cambra i mirar, a través de la finestra, com els nens sortien de l'escola i els vells xerraven al carrer".

Un grafiti provocador

El periple que Josep Piera explica a Ací s'acaba tot arrenca a Palerm, "jardí d'agonies" que, no obstant això, és capaç d'amagar la bellesa, "d'una timidesa púdica", del quadre l'Annunziata d'Antonello da Messina. El trajecte "sense meta ni rumb, a l'atzar del destí" de l'autor, passa per indrets com Agrigent, Catània, Siracusa i Randazzo. "Va ser en aquest poblet a la vora de l'Etna que vaig veure, a l'estació de tren, el grafiti d'un fal·lus immens, amb la collonera i tot, que regava d'esperma el nom de Laura. En un grafiti hi pots trobar tota la història de la literatura, des del desig més elemental fins a la dona a qui Petrarca va dedicar el Cançoner".

Quan viatjava, Piera s'emportava un quadern per prendre notes i la càmera de fotos. "Una i altra cosa em servien més endavant per escriure –recorda–. Recordo una foto en què apareixia una imatge de l'Annunziata estripada en una paret de Palerm i, a sota, les sigles del Partit Comunista i les del Moviment Social Italià, els dos extrems que sintetitzen el país: el comunisme i els nostàlgics de Mussolini que, per desgràcia, han acabat donant lloc a Giorgia Meloni i companyia". Va ser així com va recórrer països com Grècia, el Marroc, Israel i el sud d'Itàlia. "Mentre el curs 1985-1986 feia de lector de català a Nàpols vaig adonar-me que la meva Itàlia és la del sud –reconeix–. Nàpols i, més endavant, Sicília, em van educar a entendre la bellesa de la degradació. Vaig adonar-me que no hi havia gran diferència entre les piles d'escombraries que hi havia pertot i les escultures i instal·lacions dels museus".

Del Premi d'Honor al futur incert

Quan, fa un parell d'anys, Josep Piera va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el seu estat de salut era precari. "Encara tinc present el vespre en què em van entregar el premi al Palau –diu–. Tothom m'aplaudia i jo aixecava els braços per donar les gràcies. Anava al·lucinat i no m'havia pres res, t'ho prometo!" L'autor valencià es troba millor, actualment, però encara no ha recuperat les forces per reprendre el seu cicle de memòries, que inclou títols com Puta postguerra (Edicions 62, 2007) i Canvi de rumb (Alfons el Magnànim, 2023).

"Voldria dedicar un llibre a la dècada dels vuitanta, els meus anys de plenitud creativa i vivencial", admet. Van ser anys prolífics, amb poemaris com El somriure de l'herba (Proa, 1980) i Maremar (Edicions 62, 1985), i també els esmentats El cingle verd i Estiu grec, a més d'Un bellíssim cadàver barroc (Edicions 62, 1987). "Podria començar explicant el viatge a Nova York que vam fer una expedició d'autors en llengua catalana, la majoria d'ells morts, entre els quals hi havia Jaume Fuster, Josep Maria Castellet, Maria Antònia Oliver i Joan Fuster –recorda–. Va ser la primavera del 82. Esperava trobar-hi l'escalforeta mediterrània i al cap de poc d'arribar-hi va fer una gran nevada. Quan vam entrar a l'hotel, vam haver de desfer un malentès: jo no era miss Piera i l'Àlex Susanna no era miss Susanna!" De moment, Josep Piera no ha trobat el moment de posar-se a escriure: "Cada nit me'n vaig a dormir pensant la primera frase del llibre. L'endemà, quan em llevo, soc incapaç de recordar-la".