Barcelona"Escriure s'assembla a la improvisació controlada del jazz", assegurava Vicenç Pagès Jordà al llibre Un tramvia anomenat text. Amb aquesta barreja de control i llibertat va confegir una vintena de títols i centenars d'articles durant les últimes tres dècades. El seu "classicisme postmodern" va ser elogiat i premiat en vida i va ser recordat també aquest dijous a l'auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, on es va celebrar un doble homenatge a l'escriptor, professor i crític literari.

Primer se'n va reivindicar el valor de l'obra en una taula rodona i, tot seguit, es va fer la primera presentació de Kennedyana, el llibre que va deixar a punt poc abans de morir aquest estiu, als 58 anys. "Era una persona moral i alhora un punky rematat. Sempre que ens vèiem per dinar, el Vicenç venia amb una llista dels temes que volia tractar, per no oblidar-se de res –va dir Mònica Martín, la seva agent literària–. A l'hora del cafè treia la segona llista, que era la dels llibres que tenia previst publicar. Em consultava quin seria el millor ordre per publicar-los". Abans que li fos diagnosticat, a la primavera, el càncer que posaria fi a la seva vida, Pagès Jordà treballava –com a mínim– en un dietari per a L'Avenç i en un recull d'articles que havia de complementar Clàssics revisitats (Diputació de Girona, 2018): si allà redescobria autors empordanesos del passat oblidats o molt poc coneguts, en aquest segon volum s'ocupava dels contemporanis.

Un autor que s'ho havia llegit tot

"Quan ens vèiem tenia el costum de renyar-me: «escrius massa», «publiques massa» –va fer memòria l'escriptor i antropòleg Adrià Pujol Cruells–. Si miraves tots els articles que feia, a més dels llibres, hi havia una gran contradicció". L'autor de La carpeta és blava es va encarregar de reconstruir el vessant articulístic de l'autor, "un gimnàs on entrenar i muscular tots aquells aspectes que després necessites per fer una novel·la", i que va passar per nombroses publicacions, entre les quals hi havia l'ARA, El Periódico, El Punt-Avui i la Revista de Girona. "Com que s'ho havia llegit tot, era un autor capaç d'ordenar el panorama literari del nostre país", va afirmar.

Berta Pagès, editora a Lumen i filla de l'autor, va aprofundir en el metodisme del seu pare. "A casa hi havia tot de llibres al garatge, que eren els que no passaven l'examen per pujar al primer pis. Aquests llibres els regalava", va dir. Jordi Marrugat, que es va centrar més tard en l'obra literària de l'autor, va recordar que Pagès Jordà li havia explicat que tenia el costum "de deixar al tren els llibres que no li agradaven". "El pare era un obsessiu molt discret –va dir Berta Pagès–. Si preparava un curs sobre Pla es llegia l'obra completa. Per fer una antologia de contes de Txékhov [encara inèdita] també se'ls va llegir tots". Si Màrius Serra va reconstruir els inicis de la trajectòria de l'escriptor, a través dels contes de Cercles d'infinites combinacions (1990) –"l'afany de compilar, col·leccionar i llistar ja s'hi veu", va dir–, Berta Pagès en va destacar dos dels últims títols, La música i nosaltres (Cossetània, 2017) i Memòria vintage (Empúries, 2020). "La nostàlgia és el gran eix de la seva obra –va afirmar–. Fins i tot a De julais i cutiflinxs, escrita quan tenia 20 anys, un dels personatges ja diu que fa pudor de vell i de resclosit. Als seus llibres hi abunden les figures nostàlgiques i outsiders, una mica losers". Així i tot, la seva era una "nostàlgia sociològica, no banal".

Autoritat, confiança i solidesa

Vicenç Pagès Jordà va ser professor d'escriptura creativa a l'Aula de Girona i de llengua i literatura a la Blanquerna. Un dels seus alumnes va ser el periodista Joan Burdeus. "En Vicenç ens deia que ensenyar a escriure requereix una autoritat i una confiança, i ell se la guanyava. El que era important no era el resultat, sinó l'hàbit d'escriure i arribar a ser d'una determinada manera per integrar-ho en els articles i llibres", va dir Burdeus.

Màrius Serra, escriptor i company de generació de Pagès Jordà, va reivindicar que "rere la nostàlgia i el desassossec davant la complexitat del món que hi ha als llibres del Vicenç, s'hi detecta també la força que l'empenyia cap a l'escriptura, el plaer que el va portar a configurar un món narratiu molt sòlid". Va sintetitzar la seva actitud davant la literatura amb l'expressió humorisme transcendent, que el pare Miquel Batllori va dir a Serra i Pagès Jordà en uns premis Octubre, a València, i que era el secret per haver viscut tants anys. Pagès Jordà no va arribar a l'edat provecta del savi jesuïta, però va deixar una obra poderosa i versàtil que, en paraules de Serra, "es continuarà llegint durant molt de temps i anirà guanyant lectors".