BarcelonaPocs escriptors tenen el privilegi –i arrosseguen, alhora, la llosa– d'haver estat personatges d'una obra que ha sacsejat els fonaments de la literatura. És el cas de Linda Boström Knausgård, una de les protagonistes més destacades del sextet autobiogràfic La meva lluita, de Karl Ove Knausgård, amb qui va tenir quatre fills i de qui es va separar el 2016, el mateix any en què publicava Benvinguts a Amèrica. "És quan escric que em sento lliure –reconeix l'autora, des d'Estocolm, en una de les poques entrevistes que ha concedit aquest any–. Escrivint et trobes pensant coses que mai t'haurien passat pel cap si no les treballessis a través de la literatura. En el millor dels casos, si pots anar avançant en el pròxim projecte, et sents molt feliç, fins i tot quan els temes que tractes no ho són".

Gràcies a la bona feina de l'editorial Les Hores, que en menys de quatre anys ha bastit un catàleg intel·ligent i ambiciós, Boström Knausgård ha deixat de ser inèdita en català amb una novel·la breu però densa, plena de frases feridores i de lirisme. "El punt de partida d'aquesta història és molt senzill –diu–. Volia parlar d'una nena d'onze anys que poc després que mori el seu pare decideix deixar de parlar. No vaig pensar en gaire cosa més. Em deixaria portar a partir d'aquí".

Desitjar la mort del pare

Aquesta nena, l'Ellen, recorda en primera persona els mesos de mutisme a l'Estocolm de principis de la dècada dels 80. "El pis on viu amb la mare i el germà és gairebé un personatge més de la novel·la –explica l'autora–. Al germà l'inquieta que ella no parli més. La mare s'ho pren amb més calma. L'hauria pogut portar al psicòleg de seguida, però prefereix esperar". L'Ellen se sent culpable d'haver demanat a Déu la mort del pare i que aquest es "decidís" a matar-lo. "Quan el pare està bé són una família feliç –recorda l'escriptora–. El problema són els seus canvis d'humor insospitats. I la violència ocasional. Tots tenen por que aquell home afable amb qui surten a pescar pugui tornar a embogir".

Benvinguts a Amèrica proposa al lector una capbussada en el flux de consciència de l'Ellen. "Hi ha gent que m'ha comentat que una nena d'onze anys no pot tenir aquests pensaments tan complexos, però estem parlant de literatura, que és fonamentalment un espai de llibertat", insisteix. El títol del llibre té a veure amb una obra de teatre en què l'Ellen veu com la seva mare, una actriu de renom, representa l'Estàtua de la Llibertat. "És una novel·la inspirada en part en els meus records familiars. Això no vol dir que el que hi explico passés de debò –recorda–. La meva mare era actriu i una vegada va fer d'Estàtua de la Llibertat. Era en una adaptació teatral d'El desaparegut, de Franz Kafka. Quan la vaig veure era molt petita, però em va agradar tant que encara recordo aquella escena en què ella era a terra, tombada, mentre arribava el vaixell on hi havia el jove protagonista de l'obra".

Recuperar les ganes d'escriure

Per a Linda Boström Knausgård el teatre era més que una afició. "Era un lloc on estava protegida del pare –diu–. Ell no hi tenia accés. A més, m'encantava veure una vegada i una altra la mateixa obra. Sempre hi trobava coses diferents. I a vegades podia arribar a imaginar històries paral·leles". Aquest va ser el món on va créixer la sensibilitat de l'autora, que més endavant va estudiar art dramàtic, tot i que ho va deixar estar per centrar-se en la literatura: després de debutar, el 1998 –als 26 anys– amb un llibre de poemes, no va publicar res més fins al 2011, quan s'acostava als 40. Per què va estar en silenci tant de temps? "Hi ha moltes respostes a aquesta pregunta –admet–. En primer lloc, mentre escrivia el segon llibre de poemes em van diagnosticar bipolaritat, com al meu pare, i vaig haver de sotmetre'm a un tractament psiquiàtric que no em va deixar cap ganes de continuar fent versos. La poesia es va convertir en un lloc que em feia por. Llavors vaig voler allunyar-me de l'escriptura i em vaig dedicar a la ràdio uns anys. En paral·lel vaig tenir tres fills en tres anys. No tenia gaire temps de pensar en un pròxim llibre". Per sort, els contes de Grand Mal (2011) li van permetre recuperar les ganes d'escriure, i des de llavors ha escrit tres novel·les, l'última de les quals, Oktoberbarn, publicarà Les Hores en català el 2022.

Benvinguts a Amèrica commou no només per la duresa de la història, sinó també per la bellesa de la prosa de Linda Boström Knausgård, traduïda al català per Carolina Moreno Tena. No és un llibre per resoldre el misteri del silenci de l'Ellen, sinó per perdre-s'hi i per abandonar els prejudicis sobre ella. "Pot semblar que és una nena fràgil –diu l'autora–. Però algú que és capaç de deixar de parlar té una força increïble. Enretirar-se dels altres té un cost enorme i alhora permet veure-hi amb més claredat". El viatge que proposa l'escriptora sueca és cap a les profunditats de la narradora: i el silenci que hi ha al seu centre és ferida i alhora és remei.