ACTUALITAT

Dos visionaris capaços de canviar el món on viuen

A les últimes novel·les de Dave Eggers i Uri Costak els personatges passen per experiències transformadores

Dos visionaris capaços 
 De canviar el món on viuen / FRANCESC MELCION  ACE Zoom

“En un món on tot anava tan ràpid, un home va decidir parar”: aquestes són les primeres paraules que li van venir al cap a Uri Costak quan va començar a idear la seva primera novel·la, L’estilita, que han publicat Amsterdam en català i Destino en castellà. A partir d’aquí va treballar en un al·legat sobre la llibertat i la convivència protagonitzat per un home que arriba a un petit poble francès i s’instal·la al capdamunt d’una columna fins fa poc ocupada per una estàtua eqüestre que un llamp fa miques. L’home es queda allà dalt, sense moure’s, menjar ni parlar, i transforma el dia a dia dels vilatans amb la seva actitud.

També Dave Eggers, autor nord-americà d’una llarga trajectòria, que es va donar a conèixer amb Una història commovedora, sorprenent i genial (2000), va rebre una visita misteriosa el 2015: el jove Mokhtar Alkhanshali li va explicar l’odissea personal per aconseguir exportar cafè del Iemen als Estats Units en plena guerra civil. A partir de converses amb l’emprenedor, de diversos viatges i d’investigació sobre el procés de producció del cafè, Eggers n’ha tret la novel·la de no-ficció El monje de Moka (Literatura Random House), que detalla la il·luminació del noi mentre era recepcionista d’un edifici de luxe de San Francisco i la posterior recerca de les possibilitats de triomfar en un sector, el cafeter, del qual fins llavors no sabia absolutament res. “Mai no vaig ser un gran bevedor de cafè, sobretot perquè l’únic cafè que podia beure era el de bars i restaurants barats que tenia gust de crispetes cremades”, recordava Alkhanshali en una entrevista publicada poc després de la publicació de la novel·la en anglès l’any passat.

Eggers, que en anteriors ocasions s’ha interessat per personatges de carn i ossos -com ara un refugiat del Sudan del Sud als Estats Units (a Què és el Què, 2006), o un dels homes que van plantar cara als efectes devastadors de l’huracà Katrina (a Zeitoun, 2009)-, ha trobat en la peripècia vital del seu amic Mokhtar una novel·la que bascula entre la superació personal, la narració èpica i el bonisme que li fa escriure, al primer capítol del llibre, que el millor dels americans és que són “una barreja de persones unides no per l’aïllament, la por i la covardia, sinó per una exuberància irracional, una empenta global a escala humana, la rectitud a l’hora d’avançar, sempre cap endavant, mogudes per una valentia il·limitada i implacable”.

Entre les pàgines més inspirades del llibre hi ha la llarga travessa de Mokhtar pel Iemen acompanyat de dos ajudants amb un carregament de mostres de cafè que han de treure del país com sigui perquè en puguin avaluar la qualitat als Estats Units. El protagonista d’ El monje de Moka -picada d’ullet al primer consumidor de cafè del món del qual es té notícia, que casualment era iemenita-és un emprenedor visionari, convençut que si aconsegueix sobreviure a la guerra civil del Iemen podrà tirar endavant un negoci en el qual ha invertit uns diners que mai no ha arribat a tenir: diversos coneguts els hi han deixat.

La peripècia que proposa Uri Costak a L’estilita és, en principi, molt menys vistosa. Si bona part de la novel·la d’Eggers es llegeix com una novel·la d’acció -amb persecucions, amenaces de mort i detencions-, a L’estilita hi regna la calma del místic que apareix al capdamunt de la columna. “La meva experiència personal transformadora la vaig tenir als 23 anys, durant un viatge a l’Índia que va durar quatre mesos: el meu objectiu era anar fins a les fonts del riu Ganges”, recorda Costak, que va néixer a Barcelona el 1973, és llicenciat en periodisme i ha estat reporter de premsa, guionista de ràdio i publicista i actualment es dedica a la docència universitària. “Sempre havia volgut escriure, i la casa on em vaig criar tenia un altell amb 6.000 llibres que han estat fonamentals per a mi”, explica. Han hagut de passar molts anys perquè l’autor aconseguís posar fil a l’agulla en una de les narracions que tenia al cap. “Una història neix d’un llampec d’emoció, però si no tens una gran persistència i perseverança no te’n sortiràs -assegura-. Per escriure L’estilita em van deixar un food truck on em tancava dues vegades a la setmana sense mòbil ni ordinador per connectar-me amb el que volia explicar”.

El llibre planteja “que la idea de contemplació és inefable”. Ho fa a partir d’un personatge enigmàtic que, igual que anteriorment han fet anacoretes cristians com Daniel o Simeó -a qui Luis Buñuel va dedicar una pel·lícula-, prova de connectar amb la seva interioritat des de les altures. La reacció dels habitants del petit poble on passen els fets i les onades de turistes que hi arriben per contemplar l’home sant mostren el poder d’un gest tan petit com enfilar-se a dalt d’una columna. “Un místic que m’interessa molt, Gurdjieff, deia que per saber com som hem de mirar cap endins -explica-. Si ho aconseguim de debò perdem la contemporaneïtat, la historicitat de les nostres vides”.