Barcelona“Penses que la gent perversa i criminal és poderosa i feliç perquè encara no saps quin és el sentit de la vida”, escrivia Boeci mentre era a la presó de Pavia -a principis del segleVI- acusat de conspirar a favor de l’Imperi Bizantí. El llibre que va fer entre reixes, Consolació de la filosofia, no va evitar que morís decapitat, però durant l’Edat Mitjana es va convertir en un dels textos de pensament més influents, i molts segles després, a finals del XIX, el papa Lleó XIII el va confirmar com a màrtir i sant catòlic.

També Maquiavel va escriure el seu text més emblemàtic, El príncep, reclòs a la presó de San Casciano el 1512 per haver volgut perjudicar els Mèdici. Gràcies al tractat, el seu autor ha passat a la història com algú capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius -d’aquí que la moral sobre el llibre que ha circulat des de llavors sigui que “el fi justifica els mitjans”-. La presó pot inspirar textos de caràcter filosòfic, però també ficcions. Va ser el cas de Fanny Hill, de John Cleland, disponible en català amb una gran traducció de Xavier Pàmies, publicada per Adesiara. Es tracta d’una de les primeres novel·les eròtiques de la història, escrita des de la presó de Fleet l’any 1748. El llibre es va prohibir poc després que se’n publiqués la primera edició i l’autor en va renegar per no tornar a acabar entre reixes. També el Marquès de Sade va escriure Justine a finals del segle XVIII mentre estava privat de llibertat: la presó esperonava la descripció de les múltiples perversions sexuals que hi apareixen.

La desgràcia de Wilde

Un dels textos més emotius d’Oscar Wilde va ser la carta d’amor al seu amant, De profundis, escrita des de la presó de Reading el 1897. Hi mostra l’amor, però també la rancúnia, cap a Alfred Douglas, després de ser acusat de sodomita. La societat victoriana va castigar l’homosexualitat d’un dels seus autors més brillants del moment: tres anys després d’abandonar el captiveri, Wilde moriria, arruïnat i malalt de meningitis, a París. Mig segle abans, Fiódor Dostoievski explicava a Memòries de la Casa Morta la seva experiència penitenciària. El 1849 va ser condemnat a mort per conspirar contra la seguretat de Rússia, però la pena li va ser commutada per cinc anys de treballs forçats, durant els quals va escriure aquesta novel·la autobiogràfica, en què arriba a la conclusió que l’única llibertat per a l’home durant la presó són els llibres.

Premis Nobel engarjolats

Com a mínim dos premis Nobel de literatura han passat per la presó durant el segle XX. Un d’ells va ser el rus Aleksandr Soljenitsin, que va patir en primera persona l’experiència del gulag entre 1945 i 1954. En va treure un testimoni escruixidor, Un dia d’Ivan Deníssovitx (1962). L’altre va ser el nigerià Wole Soyinka, que va passar dos anys a presidi durant la guerra civil del seu país, i en va treure un llibre de poemes, A big airplane crashed into the Earth [Un gran avió es va estimbar] (1969). La lluita pels drets civils de la població negra va portar a la presó dos futurs premis Nobel de la pau: Martin Luther King, que hi va escriure Letters from Birmingham Jail [Cartes des de la presó de Birmingham](1963), i Nelson Mandela, empresonat durant 27 anys a Sud-àfrica, on va escriure desenes de cartes, reunides al volum Cartes des de la presó, publicat l’any passat a Angle.

L’egípcia Nawal el Saadawi va anar a parar a la presó pel seu activisme polític i feminisme, que recorda a Memorias de la cárcel de mujeres (1983). A Catalunya, Núria Cadenes va passar quatre anys entre reixes -dels 18 als 22 anys- acusada de participar en un atemptat frustrat de Terra Lliure. Hi va escriure Cartes de la presó (1990) i Memòries de presó (1994).