BARCELONAFins a l’any 1977 em vaig dir Vicente. Aquest era el nom que apareixia a tots els documents oficials, del llibre de família als butlletins de l’escola, fins que va ser possible canviar-lo de manera legal. El canvi va coincidir amb el pas d’EGB a BUP, en què ens vam iniciar en tres llengües que no havíem estudiat mai: anglès, llatí... i català. A casa teníem algun llibre d’Oriol Vergés o de Joaquim Carbó, però “ens costava” (com qualsevol llengua que amb prou feines has llegit). Estudiàvem amb els quaderns de Jeroni Marvà, d’una aridesa mineral; més tard vaig descobrir que havien estat escrits als anys trenta.

Era una època de canvis. Sorgia l’Avui, s’acostava l’Estatut, es convocaven eleccions. També és cert que quan va morir Franco hi havia molta feina feta: Òmnium Cultural havia format professors de català, havia nascut Edicions del Mall (ens omplia d’orgull tenir autors maleïts traduïts), disposàvem de les Millors Obres de la Literatura Catalana en edició accessible, i al menjador hi teníem la Gran enciclopèdia catalana. Va ser en aquest context que vam començar a sentir parlar de la normalització. Ningú sabia què significava, però tothom hi volia arribar.

Als vuitanta, la normalització anunciava un futur esplendorós. Els pedagogs es refiaven del poder catalanitzador de l’escola. Els escriptors es pensaven que podrien guanyar-se la vida escrivint. La filologia estava de moda. Laia publicava en català Hegel i Montaigne, Locke i Filó d’Alexandria. El nombre de títols batia rècords cada any. De sobte teníem conseller d’Ensenyament, Setmana del Llibre en Català i TV3. La Institució de les Lletres editava Qui és qui, un llibre que donava fe de tots els escriptors catalans vius (van arribar a ser 1.477, concretament), alguns dels quals, sota la forma de l’escriptor del mes, feien gires divulgatives pel país. Ens normalitzàvem i ens modernitzàvem. Tot era urbà: les tribus, els hàbits, la narrativa... David Leavitt tenia la segona residència a Barcelona, s’obrien bars de neó i a les hores petites feia fi dir “polsim bolivià”. Sorgien grups amb noms com N’Gai N’Gai o Duble Buble. El rock català provenia sobretot de la franja que va de la Jonquera a Salt, amb alguna rèplica a la Catalunya interior, però sense gaire presència al Cap i Casal. No tot eren flors i violes. A la segona meitat dels vuitanta desapareixien el Mall i Laia. Al final de la dècada havíem perdut quatre autors insubstituïbles: Pla, Rodoreda, Espriu i Foix.

Als noranta arriben les televisions privades, totes en castellà. El 1996 Aznar inicia la recentralització d’Espanya. Aquell mateix any sorgeix el Foro Babel, un aplec de ploramiques que temen que el castellà es desnormalitzi a Catalunya. És el tràiler de Ciutadans, un partit que deu anys després posa el català en el punt de mira i escala posicions amb una barreja de legalismes de pa sucat amb oli, estètica choni, regurgitacions d’espanyolisme banal i apocalipsi illetrat. Sostenien que el futur del castellà perillava, com si no haguessin sentit mai com parlava el president d’aleshores, José Montilla.

El 2007 la literatura catalana va ser la convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt, i els escriptors que escrivien en castellà a Catalunya van entonar unes melodies fúnebres que feien plorar les criatures. Vam assistir a la desesperació inconsolable d’escriptors que utilitzaven una de les llengües més parlades del món, que s’havia ensenyat a les escoles catalanes sense interrupció i que continuava sent majoritària a Catalunya. Aquell any es va obrir la veda. Des del 2007 a ningú li fa vergonya dirigir a la llengua catalana les acusacions més puerils: burgesa i subvencionada, inútil i separatista. A l’hora de contradir els fets més elementals, el 2001 el rei havia posat el llistó molt alt quan havia afirmat, sense que se li escapés el riure, que “a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”.

El 2008 Josep-Anton Fernàndez publica El malestar en la cultura catalana, on constata que la presumpta normalització no ha sigut més que una fantasia: “La fantasia és una pantalla que ens protegeix d’un trauma, però al mateix temps és un vel que ens impedeix d’entendre què ens volen dir els nostres símptomes, el malestar que patim”. Aquest to freudià contrasta amb el de Fahrenheit 212, publicat el 1989, quan l’eufòria dominava l’escena: “Volem viure còmodament, situar-nos, hem perdut la hipocresia respecte dels diners, l’èxit no ens fa cap fàstic i intentem divertir-nos tant com podem”. Aquest llibre el firmava Joan Orja, pseudònim de tres autors, un dels quals era precisament Josep-Anton Fernàndez. En menys de vint anys, la normalització ens havia dut de la lleugeresa a l’angoixa.

En els últims anys, el malestar s’ha aguditzat. Es van succeint les edicions de la Setmana del Llibre en Català, però ara no ens fa tanta il·lusió perquè constatem que, després de 38 edicions, una setmana a l’any no és pas gaire. Anem curts de filòlegs. El castellà domina el carrer, les llibreries i les universitats, fins i tot la que duu el nom del Mestre. És possible subsistir amb pocs parlants, encara que siguin bilingües, però costa molt fer-ho amb un Estat en contra. Al cap de dècades de normalització, resulta que el que s’ha normalitzat és el castellà. (Continuarà)