BarcelonaAmb permís del James Joyce d’alguns capítols de l’ Ulisses i del Samuel Beckett primerenc, Flann O’Brien és l’escriptor més divertit de la literatura irlandesa del segle XX. L’autor d’ En Nadar-dos-pájaros i El tercer policía -cap de les seves novel·les ha estat traduïda al català encara- va tenir una trajectòria literària singular, majoritàriament en anglès, tot i que també va escriure una novel·la sencera en gaèlic, An béal bocht. Va ser el 1941, en ple modernisme irlandès, i és la primera de les tres obres incloses a El consumo de patata en Irlanda, que Nórdica ha publicat aquest estiu. A La boca pobre s’hi sumen La vida dura i La saga del sagú de Slattery.

Molt abans de convertir-se en Flann O’Brien, Brian O’Nolan va néixer el 1911 a Strabane, a la frontera entre la República d’Irlanda i Irlanda del Nord. Era el municipi amb la taxa d’atur més alta del món industrial: el jove O’Nolan en va fugir tan aviat com va poder per estudiar literatura anglesa a Dublín. Tot i que estava encarrilat cap a les lletres, va acabar treballant de funcionari públic, fet que li va impedir firmar amb el seu nom cap dels llibres i articles que escriuria. Tal com assegurava, era “inspector de sanitat nacional i literària per a Irlanda”, i la seva va acabar sent una tasca d’anàlisi crítica i hilarant de la societat que va conèixer -també de la dels seus avantpassats-. Amb el pseudònim de Flann O’Brien va firmar la ficció en anglès, que va arrencar el 1939 amb la críptica En Nadar-dos-pájaros. Va escollir una altra identitat, Myles na Gopaleen, per a les columnes satíriques que des del 1940 va publicar a The Irish Times i per a l’única novel·la en gaèlic, La boca pobre.

“És un escriptor de debò, amb un veritable esperit còmic”, va assegurar James Joyce poc després que O’Brien debutés. La novel·la també va impressionar Graham Greene: “És una de les novel·les més importants del nostre segle. Una raresa inoblidable, en la línia de l’ Ulisses i del Tristram Shandy ”. Més recentment, una altra autora irlandesa de renom, Edna O’Brien, el va situar, “juntament amb Joyce i Beckett, en el triumvirat dels grans autors del país”. Remarcava, però, que era “més proper i divertit”.

Un èxit tardà

Així com alguns crítics van celebrar la irrupció de Flann O’Brien en el panorama literari, la nul·la fortuna comercial va fer que l’escriptor no tornés a publicar amb aquest pseudònim fins al 1962, quan ja estava retirat i l’alcoholisme començava a passar-li factura. A La vida dura, el novel·lista va suavitzar la metaficció i cripticisme de la seva predecessora, on un estudiant escrivia en paral·lel tres històries, sintetitzant tradició i modernitat a partir de la fusió d’estils i de moments històrics. A partir de la vida de dos orfes a la ciutat de Dublín de finals del segle XIX, La vida dura es convertia en una crítica al catolicisme i examinava la conflictiva identitat irlandesa. Abans de morir, O’Brien va donar a conèixer encara una altra novel·la, Crónica de Dalkey (1964), on el científic boig De Selby pretén destruir el món eliminant-ne l’oxigen -mentre, amb una petita màquina del temps, envelleix litres de whisky- i acaba mantenint converses amb James Joyce i sant Agustí. El tercer policía, apareguda el 1967 -un any després de la mort de l’autor-, se centra en un estudiós aficionat del científic De Selby que acaba participant en l’assassinat d’un home perquè “val un sac sencer de patates”.

La boca pobre despunta en la producció d’O’Brien perquè, amb l’excusa de versionar An t-oiléanach [L’illenc], de Tomás Ó Criomhthain, canvia la novel·la de formació per l’aprenentatge de la picardia. Són les memòries d’un jove de Corca Dhuibhne, una àrea situada a l’oest de l’illa. El noi, la mare i l’avi conviuen en un mateix espai amb tots els animals que crien i que, un moment o altre, els serviran d’aliment. Entre tots ells destaquen els porcs, que en un dels capítols més divertits del llibre ridiculitzen primer els anglesos i més tard els irlandesos. Quan l’avi s’assabenta que si el seu net és capaç de parlar anglès el govern britànic li donarà una bonificació, no dubta a vestir els porcs amb la roba de la criatura i fer-los grunyir tots junts el dia de la visita de l’inspector, perquè l’anglès i la llengua porcina “són gairebé idèntics”. Poc després, un etnògraf anglès mig cec engegarà la gravadora el vespre que trobi, en un racó de bar, un home que parla un gaèlic pur i meravellós. L’home és, en realitat, un dels porcs que dies enrere l’avi havia vestit amb la roba del net.

Cinc títols per conèixer una illa plena de literatura

‘Viatges per Irlanda’, de J.M. Synge (Edicions de 1984)

Dramaturg, poeta i narrador, J.M. Synge (1871-1909) va ser una figura clau en la Renaixença literària irlandesa. Anys després de publicar Les illes Àran, Edicions de 1984 presenta Viatges per Irlanda, on l’autor explora Wicklow, Kerry i Connemara.

‘El consumo de patata en Irlanda’, de Flann O’Brien (Nórdica)

Reunides per primer cop en un únic volum, les tres novel·les d’El consumo de patata en Irlanda van ser escrites entre el 1941 i el 1966 i tenen en comú la visió crítica i humorística de la societat en què Flann O’Brien va néixer a principis del segle XX.

‘Chica de campo’, d’Edna O’Brien (Errata Naturae)

Edna O’Brien és una de les autores més veteranes i respectades del país. Va debutar el 1960 amb The country girls, una novel·la que va arribar a ser cremada a la plaça del seu poble, Tuamgraney. El 2012 es va decidir a fer balanç d’una vida convulsa.

‘Glanbeigh’, de Colin Barrett (Sajalín)

“Si no escrius per enfrontar-te a tu mateix no té gaire sentit”, deia Colin Barrett el 2017 durant una visita a Barcelona. L’autor del comtat de Mayo va mostrar als contes de Glanbeigh la Irlanda salvatge i alcoholitzada en què va créixer als anys 80.

‘Conversaciones entre amigos’, de Sally Rooney (Literatura Random House)

L’últim fenomen de les lletres irlandeses és la joveníssima Sally Rooney, que va debutar el 2017 als 26 anys amb Conversaciones entre amigos, ara traduïda al castellà. Explica la relació entre una universitària i un home casat al Dublín contemporani.