BarcelonaEn Puig és un adolescent de 17 anys que torna d’una nit de festa, arrossegant encara els efectes d’un tripi. “No pot parlar, li passen massa coses pel cap. Coses que es transformen en altres coses. Les paraules són una càrrega, pell morta”. L’experiència marcarà el noi, que viu en un petit poble inventat, Puigsech: a partir d’un suposat intent de suïcidi, el lector coneixerà el dia a dia del jove, la família, els amics i els veïns.

Estigmes és el cinquè llibre de Ramon Mas, coeditor de Males Herbes. Arriba un any i mig després dels contes d’ Afores (Edicions de 1984) i dels poemes d’ Òsties (AdiA, 2017). “Hi he dedicat cinc anys: és ple de coses viscudes, més que de coses llegides”, explica abans de precisar que no es tracta d’una història autobiogràfica.

“El meu objectiu era explorar un personatge i el seu entorn -continua-. Hi ha un concepte central, que són els estigmes del títol. En primer lloc, a en Germ li sagnen els canells espontàniament, i caldrà saber si li passa de debò o és una mentida”. El segon estigma és el social. Ben aviat el lector sap que el protagonista de la història ha de passar una temporada en un hospital psiquiàtric (“M’han posat una bata blava i unes sabatilles de roba, diuen que estic en observació, com si no hi hagués estat sempre”). “Les patologies mentals comporten un estigma -aclareix l’autor-. En tot el llibre hi ha un rebuig notable a la psiquiatria farmacològica. La generació que vam ser adolescents a finals dels 90 vam ser els primers a qui es va medicar sistemàticament. El desencaix i les ganes de trencament propis de l’edat es reprimien amb antidepressius i altres tractaments”.

A Estigmes, gran part dels personatges “busquen sortir de la seva realitat”, ja sigui a través de les drogues o de les receptes mèdiques. “El tercer estigma important del llibre és el de la maledicció familiar -avança l’autor-. En Germ vol fugir de la repetició del que han fet els seus pares. En un poble com el que viu sembla que per molt que s’hi vulgui rebel·lar acabarà convertint-se en els que l’han precedit”. Una de les particularitats del protagonista és que ha crescut només amb la mare. “El pare d’en Germ mor en un accident de cotxe quan té només dos anys -recorda-. Per a la gent del poble, aquest home o estava boig o era un savi”. Encara que faci quinze anys de l’accident, el pare “marca molt” el personatge principal d’ Estigmes. “Lligat al pare hi ha un element que alguns lectors poden interpretar com a sobrenatural, com també passava a Afores -afegeix-. La mare ha hagut de pujar tota sola el noi, és una dona molt forta que l’ha intentat educar amb les seves pròpies tesis pedagògiques, però de cop s’adona que el seu fill adolescent no és fàcil de controlar”.

Créixer sense mòbil ni YouTube

L’estructura de la novel·la combina capítols en què diversos personatges de Puigsech acaben confluint amb el protagonista, combinats amb anotacions estripades en primera persona. “La voluntat no era retratar l’adolescència en un poble, sinó aproximar-me a una generació que vam créixer sense mòbil ni YouTube”. Durant els últims cinc anys s’han publicat en català diverses novel·les que s’han centrat en explorar personatges adolescents, com passava amb els joves gironins malaguanyats d’ Els nois, de Toni Sala (L’Altra, 2014), la iniciació en una tribu urbana barcelonina que plantejava Els romanents, de Víctor García Tur (Empúries, 2018) i la mirada lírica de l’osonenca Ada, protagonista d’ Els dics, d’Irene Solà (L’Altra, 2018).