LITERATURA
SÍLVIA MARIMON
Barcelona

Vicenç Pagès Jordà selecciona els ‘greatest hits’ dels seus contes

L’autor reivindica el gènere del relat amb ‘Exorcismes. Antologia personal’

“És un plaer revisar la teva biografia i eliminar tot el que no t’agrada. M’ho he passat molt bé”, va dir Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) al grup de periodistes que s’agombolaven al seu voltant a la Llibreria Calders durant la presentació d’ Exorcismes. Antologia Personal (Empúries), on l’escriptor fa una tria entre els contes de Cercle d’infintes combinacions (1990), En companyia de l’altre (1999) i El poeta i altres contes (2005).En total, l’antologia cobreix dues dècades de la vida de l’escriptor, perquè alguns dels relats recollits al primer llibre van ser escrits força abans. “És un procediment egocèntric autocompilar-se, té un punt psicoanalític, és com llegir els diaris de joventut”, va reconèixer Pagès Jordà. Però això no tan sols és una antologia (amb correccions), sinó que l’escriptor també reflexiona al pròleg sobre què significa escriure contes i, a les últimes pàgines, contextualitza cada relat i li dona una nova mirada.

Sobre el primer llibre que va publicar, quan tenia 26 anys, diu: Hidetecto una certa ingenuïtat al costat d’una tendència a la foscor, i també la llavor de llibres que vindrien després”. Als trenta-i-tants va arribar el seu segon volum de contes, En companyia de l’altre, on abunda el tema del doble. Potser, segons argumenta l’escriptor, perquè a aquella edat “arriba la sensació, entre dolorosa i tranquil·litzant, que per cada decisió presa hem deixat de fer alguna cosa ”. El poeta i altres contes, segons l’autor, és el més desimbolt i el menys fosc. “Toca més de peus a terra”. No hi ha tants elements fantàstics i apareix explícitament, per primera vegada, la seva ciutat, Figueres.

Saber envellir bé

A l’antologia, l’escriptor salva una tercera part dels contes. El més retocat ha sigut Cercle d’infinites combinacions. “L’he canviat força perquè és com la Sagrada Família, va creixent i és molt fàcil anar afegint capitells”. A l’hora d’escollir els contes, Pagès Jordà ha prioritzat si en té un bon record o si han sabut envellir bé. Els contes, explica l’escriptor de Figueres, van ser el preàmbul a la seva etapa de novel·lista amb obres com Robinson (Empúries, 2017), El món d’Horaci (Empúries, 2016), La felicitat no és completa (Edicions 62, 2015), o Dies de frontera (Proa, 2014), guanyadora del premi Sant Jordi. “Les primeres novel·les s’assemblen molt als contes perquè estan fetes a trossos”, reflexiona l’autor. I d’alguna manera els contes s’escolen a les novel·les: “He continuat publicant contes, però estan camuflats dins la novel·la”, afegeix. Al comentari de si els contes tenen o no un punt generacional, l’escriptor assegura que és inevitable : “ Tots som d’una generació”. La seva, assegura, tenia Pere Calders com a referent a l’institut, però va ser Quim Monzó qui li va descobrir que amb la llengua es podien fer coses fins aleshores impensables. Uf, va dir ell és com 2001: Una odissea de l’espai, t’obria els ulls”.

Escollir el títol de l’antologia ha sigut complex: “Mai havíem tingut tants problemes. Era difícil perquè no hi ha cap tema ni època ni forma en comú”, diu Pagès Jordà. Al final, l’opció escollida va ser Exorcismes “perquè escriure un conte és com foragitar una bestiola”, un malestar que l’escriptor porta a dins. “No es poden fer quatre exorcismes seguits, has d’acabar una mica fatigat i sense ganes de tornar-hi”, diu. El cansament que s’experimenta és diferent en el cas de la novel·la. “El conte és com fer una cursa de 3.000 metres i la relació és més bona perquè la convivència no ha sigut tan prolongada”.

Des del 2005 l’escriptor no ha publicat cap recull de contes -assegura que té la intenció de presentar-ne un d’aquí un parell d’anys-, si bé n’ha escrit alguns per encàrrec. Pagès Jordà reivindica el gènere: “Em molestava molt aquesta categoria d’excontista, perquè jo n’he continuat fent i m’agradaria tornar-ne a publicar”.