BarcelonaAbans de l’habitual aturada estival del món editorial, el primer semestre de l’any acaba amb la publicació de les últimes novetats prevacances. En aquest reportatge presentem quatre debuts literaris: una novel·la que se submergeix en la memòria històrica de gènere, periodisme gonzo a la Barcelona moderna, contes sota una lluna inexistent i un jove a qui li han trencat tots els esquemes.

“La nostra generació ha après a conviure amb la misèria”

La Barcelona que expulsa els veïns a ‘Carrer Parlament’, de Pol Rodellar i Cristina Daura

Pol Rodellar (Barcelona, 1981) és un dels residents comuns de les catacumbes culturals de la ciutat. Creador de fanzins incunables, baixista del grup de rock Mujeres i cronista gonzo de la fauna urbana, acaba de publicar el seu primer llibre, Carrer Parlament (Temas de Hoy, 2019), una novel·la autobiogràfica sobre la gentrificació. “No he volgut fer cap estudi periodístic, fent un abocador de dades de veïns expulsats i gràfics dels preus del lloguer, sinó una crònica del que està passant en certes parts de Barcelona”, explica sobre l’obra de debut.

La seva és una trajectòria que només s’entén des d’una lògica allunyada dels canals oficials, perquè tot i que ara treballa com a periodista i va ser guionista de la sèrie d’animació Arròs covat, durant molts anys la majoria dels seus textos només es podien trobar a les fotocòpies grapades del seu fanzín, Chuck Norris : “Tot comença allà. Si jo he acabat fent aquest llibre és fruit de l’efecte dominó: Carrer Parlament és un encàrrec dels meus editors, que em van conèixer perquè escric textos a la web Vice, i jo no seria allà si els meus caps no m’haguessin llegit al Chuck Norris ”, diu.

El seu és el primer llibre d’una col·lecció que analitza el fenomen de l’expulsió dels veïns dels barris de diverses ciutats espanyoles. Rodellar, que explica que la gentrificació és un tema que li preocupa però del qual “mai hauria fet un llibre”, agafa el popular carrer del barri de Sant Antoni com a símbol del hipsterisme i la desnaturalització de Barcelona per fer-ne una anàlisi satírica no només social, també existencial: “He fet una crònica a partir de com estic envellint i percebo les coses que passen al carrer. Aquest és un llibre d’una persona decebuda, però no només amb la seva ciutat, també amb ell mateix”.

En la seva primera obra, Rodellar aposta per reivindicar la bellesa de la senzillesa, en contraposició a la Barcelona dels entrepans d’alvocat i els vermuts en llocs moderns: “La nostra és una generació que ha après a conviure amb la misèria -explica-, a sortir de festa gastant el mínim, comprant cervesa d’un euro i menjant per quatre duros. Però asseure’s en un portal amb un amic i una llauna té certa bellesa si ho compares amb la indústria de l’oci”.

Carrer Parlament es completa amb les il·lustracions de Cristina Daura, que acompanyen els textos de Rodellar en una passejada psicodèlica i punk, com mana la filosofia del fes-t’ho tu mateix: “Tinc ganes d’escriure coses llargues, però no vull perseguir cap editor. Si ningú em vol publicar, ho faré jo de la manera que pugui. El procés és senzill: escrius, imprimeixes, vens”. Ho ha fet així tota la vida

“La lluna afecta molt la psicologia de les persones”

El primer recull de contes d’Elisenda Solsona gira al voltant de la desaparició del satèl·lit

Mitjans de juny no és un bon moment per trucar a Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984). Treballa de mestra de secundària i aquesta és una de les èpoques més enfeinades de l’any. “Tinc un bon merder a l’escola amb les notes de final de curs”, diu. Però Solsona és notícia perquè acaba de presentar el seu primer recull de contes, Satèl·lits (Males Herbes, 2019), vuit relats que no són el primer contacte amb el món editorial, ja que ja havia publicat un recull de microrelats poètics sobre psicologia i anatomia, Cirurgies (Voliana, 2016). “Era un llibre de poesia que va néixer a partir de contes que vaig convertir en una petita història”, explica l’autora, que va estudiar comunicació audiovisual amb la intenció de dedicar-se al guió cinematogràfic, però un curs a l’Ateneu Barcelonès la va fer canviar momentàniament d’idea: “Els contes són molt més cinematogràfics que la novel·la, els imagino constantment en imatges”.

Solsona, que ha escrit contes “des de sempre”, ha fet un recull de relats que giren al voltant de la lluna, i més concretament de la seva desaparició del cel: “Volia que l’eix de tot plegat fos un fenomen que afectés la Terra, però no una gran catàstrofe meteorològica, sinó alguna cosa més silenciosa, que influís en el caràcter, i la lluna afecta molt la psicologia de les persones”. L’autora busca el conflicte en la decisió i la resolució ràpida de conflictes: quedar-se o marxar, fer-ho o no fer-ho. D’aquí al recurs d’una desaparició que no es nota a simple vista però que esdevé decisiva: “Em funcionava per entendre un canvi de decisió tan dràstica. S’han de prendre molt ràpidament, en els meus contes”.

El gènere fantàstic, el costumisme i fins i tot el gore : Solsona juga amb gèneres i símbols, facilitant que resolguin les preguntes que queden a l’aire, sense deixar finals oberts però acompanyant el lector perquè interpreti el que vulgui quasi des del principi de cada relat.

Contes de nit i que no distingeixen lloc: de pobles de pescadors a estacions d’esquí abandonades o una ciutat qualsevol. “Soc d’Olesa de Montserrat però visc a Barcelona, i aquesta dualitat és a la meva obra. Tinc el dubte constant sobre on és millor viure, si al poble o a la ciutat, i això es nota a Satèl·lits, tot i que hi predomina l’ambient rural”.

Sempre amb el cinema i l’audiovisual entre cella i cella, el lloc de residència no és l’únic dubte de Solsona: ¿seguir fent contes o aventurar-se en una novel·la? “Tenia una idea per a un guió de llargmetratge que vull portar a la novel·la, però també tinc altres contes, i el recull és un format que m’agrada. Haig de decidir cap on tirar”.

“Madurar és adonar-se que no hi ha cap vocació pura”

El desencant per l’amor perdut i un futur incert, en el debut d’Àlex Reig fora de la poesia

Tot i que repeteix una vegada i una altra que no s’assembla gaire al Marc, el protagonista de la seva novel·la de debut, Àlex Reig (Barcelona, 1989) té paral·lelismes amb la primera persona de La vida i altres frustracions (Pagès Editors, 2019): tots dos han crescut amb la vocació d’escriure ficció. Reig va arribar a creure’s que no ho aconseguiria, però ja és un dels debuts literaris d’aquest any en llengua catalana. “Sempre he volgut ser novel·lista -explica-, però vaig pensar que en seria incapaç, no sabia com acabar res del que començava”. D’aquí que abans de publicar la seva primera obra passés abans per la poesia, amb Voldria que el teu cos es fongués amb el meu (Editorial Tres i Quatre, 2016): “Vaig veure que sabia ser poeta, així que vaig autoconvence’m que em quedaria allà”, recorda.

Però la convalescència d’un accident va posar el destí a lloc. Un any després acabaria la seva primera novel·la, una història que ara veu la llum i que gira entorn de dues obsessions: l’amorosa i la vocacional. El Marc és un jove escriptor que deambula per Barcelona ferit pel trencament amb la seva xicota, la Míriam, i la decepció vital per no poder viure dels seus llibres. Cap de les dues barreres l’ajuden a avançar: “Viu l’absència de la noia com si fos un esperit que apareix a tot arreu, i que fins que no l’expulsi de la seva vida no podrà activar-se de nou”, explica Reig, que defineix la seva obra com un “fresc sobre què pensem el meu entorn i jo”. El resultat d’aquest retrat generacional és el desencant professional del Marc, que busca una sortida lluny del que sempre havia volgut fer: “Està desenganyat, no només perquè no troba feina del que vol, també perquè veu que la seva professió està orientada al mercat. Madurar és adonar-se que no hi ha cap vocació pura, d’aquí que hagi de ser més flexible”.

Finalment el sector cap on s’orientarà el protagonista de La vida i altres frustracions serà el de la publicitat, un dels eixos sobre els quals acabarà girant la novel·la. Un món que Reig coneix de primera mà i que servia per al protagonista, ja que, segons l’autor, la gent amb vocació d’escriure “troba en la publicitat la manera més light de prostituir-se”. Però abans de poder dedicar-s’hi, el Marc haurà d’abandonar la seva addicció, el record de la Míriam, una obsessió que acaba amb un esdeveniment violent i que fa “un forat a la bombolla per obrir al moment una nova via”.

La carrera d’Àlex Reig s’escriurà en un tercer capítol amb la seva segona novel·la, ja acabada i que serà “menys amable i lleugera” que el debut: “Parla de la fallida de l’amor i el nihilisme en la generació Tinder ”.

“La classe baixa no té un relat construït ni fonts on acudir”

La primera novel·la de José Ignacio Carnero visibilitza les dones obreres del segle XX

La vida comença i acaba amb dues premisses universals: la mare ens gesta i la mort ens arriba. Fa menys de dos anys que José Ignacio Carnero (Portugalete, 1986) va perdre la mare, i després en va escriure una novel·la, Ama (Caballo de Troya, 2019) per plasmar-ne el llegat. Mentre ho feia, va topar amb una realitat: la memòria és un privilegi de classe.

“Estem acostumats a llegir novel·les familiars que conserven tot el material: fotos, cartes, escriptures”, explica Carnero, que creu que la classe baixa “no té un relat construït ni fonts on acudir”. Ama és la història d’una dona gallega que emigra al País Basc per trobar una feina i tirar la família endavant en plena transició espanyola. Finalment, acabarà fent de minyona en una casa benestant del barri Margen Derecha de Bilbao. Paral·lelament, el seu fill l’acompanya en els efectes d’un càncer, fet que la porta a rememorar la seva trajectòria vital.

“Les mares creien que les nostres vides valien més que les seves. Era mentida”, escriu Carnero, que retrata un passat cru que ens queda “molt més a prop del que pensem”. Una mirada que posa el focus en famílies pobres que dipositaven totes les esperances en els seus fills: “Volien que algun dia fóssim com els senyors de les cases riques per a qui treballaven, però votant el PSOE”, explica l’autor. Aquesta generació, però, va topar amb un món diferent: els esquemes de futur trencats i unes expectatives difícils de complir.

“Els meus pares conservaven la idea que, si estudiaves, anaves a la universitat, començaves a treballar guanyant poc i, de mica en mica, anaves ascendint, i arribaries a l’èxit”, comenta l’autor, que explica el cop generacional que suposa veure que això que sempre t’havien assegurat no es complirà.

Per què publicar la memòria d’una dona treballadora? “Quan es pretén fer una reivindicació de classe i del progrés del país els últims anys, ningú pensa en les dones”, exposa l’escriptor basc, que denuncia que “s’han fet escultures a homes obrers, però cap a dones netejadores”, exposa a Ama.

Per a Carnero la qüestió gira sobre qui ha escrit el relat: “Està totalment construït per homes, que són els pares de la Constitució, els miners, els vaguistes… però ningú es refereix a les mestresses de casa i a les minyones, que és un gremi totalment oblidat i silenciat”, subratlla. I ja no és només un fet cultural i de reconeixement, també hi ha una problemàtica econòmica i social entorn aquest col·lectiu: “Moltes queden viudes, no han cotitzat o tenen pensions lamentables”, conclou l’autor basc.

Així doncs, quin llegat li va deixar la seva mare? “Intenta que les coses et vagin el millor possible però sempre sense oblidar qui ets”. Èric Salat