XAVIER CERVANTES
Barcelona

Mor l’escriptor mexicà Sergio Pitol

L’autor d’'El desfile del amor' i 'El arte de la fuga' va rebre el premi Cervantes el 2005

Sergio Pitol / INSTITUTO CERVANTES Zoom

L’escriptor Carlos Fuentes deia que Sergio Pitol tenia un aire centreuropeu en la manera de mirar els racons més amagats de la naturalesa humana sense perdre un somriure tocat de sarcasme. Humor i lucidesa, així com un cert desencant, amaren l’obra de Pitol, autor de referència de la literatura mexicana que va morir ahir a Xalapa, a l’estat de Veracruz, als 85 anys a causa d’una afàsia progressiva, una malaltia neurodegenerativa que feia anys que patia.

Com Fuentes, també Pitol va estudiar dret, però molt abans ja havia segellat un compromís amb la literatura que amb els anys va anar configurant una obra com a contista, novel·lista, assagista i traductor. Entre els seus cims hi ha els relats de Nocturno de Bujara (1981), novel·les com El tañido de una flauta (1972), El desfile del amor (1984) i Domar a la divina garza (1989) i monuments memorialístics com l’anomenada Trilogía de la memoria, editada per Anagrama i formada per El arte de la fuga (1996), El viaje (2001) i El mago de Viena (2005).

Exaltació de la imaginació

“El llibre és dels instruments creats per l’home per fer-nos lliures -va escriure Pitol-. Lliures de la ignorància, lliures també dels dimonis, del tedi, de la trivialitat, de la menudesa. El llibre afirma la llibertat, estableix la individualitat, alhora que enforteix la societat i exalta la imaginació”. Aquest era l’anhel que guiava la literatura de Pitol.

Nascut a Puebla el 18 de març del 1933, es va quedar orfe de ben petit i va ser assetjat pel paludisme. La reclusió que li van prescriure els metges va convertir Pitol en un lector fora mida, i les històries de l’àvia sobre un Mèxic que no havia viscut el van alinear amb els mons que no eren el seu, o amb un món que era seu però que contemplava des de la distància.

“La malaltia em va portar a la lectura. Vaig començar amb Verne, Stevenson, Dickens, i als 12 anys ja havia acabat Guerra i pau. Als 16 o 17 estava familiaritzat amb Proust, Faulkner, Mann, la Woolf, Kafka, Neruda, Borges, el poetes mexicans del grup Contemporáneos, els del 27 espanyols...”, rememorava en el discurs del premi Cervantes amb què va ser reconegut el 2005 per, entre altres coses, “unes novel·les que són exercicis d’estil que, mitjançant un humor refinat i mordaç, ofereixen una mirada desencantada de la realitat”.

Juntament amb la literatura, l’altra passió del Pitol adolescent era viatjar. Però a diferència d’altres escriptors que s’abandonen a l’atzar del camí per tornar amb les experiències a punt per escriure, Pitol va esdevenir una mena de viatger funcionarial. A partir del 1960 va treballar al servei exterior mexicà, compaginant la feina diplomàtica amb la literatura. Va anar acumulant destinacions laborals a París, Varsòvia, Budapest, Moscou i Praga, i estades a Roma, Venècia, Pequín, Barcelona... Va ser agregat cultural en diferents països i, entre 1983 i 1988, ambaixador a Txecoslovàquia. És a dir, va fer molta vida en llocs amb tradicions literàries que en molts casos Pitol mateix havia admirat des de petit, especialment la russa.

Un traductor immens

La seva literatura mostrava mexicans fora de lloc, en territoris de frontera entre la imaginació i el desencant on el paisatge no era familiar. Els viatges no van ser només físics, sinó també a través de les paraules. Pitol, que als 23 anys havia començat a treballar de corrector d’estil, era meticulós en l’exercici de la paraula i a poc a poc es va endinsar en altres llengües fins a mostrar-se com a traductor. I no de qualsevol cosa. Pitol va traduir del rus Txékhov, Pilniak i Nabokov; del polonès, Andrzejewski i Gombrowicz, i de l’anglès Conrad, Robert Graves, Jane Austen i Malcolm Lowry, entre d’altres.

Descartada la poesia després d’un arravatament juvenil que ell mateix considerava poc encertat, Pitol, enlluernat per Borges, es va consagrar al conte, primer amb tons amargs, d’existències aclaparades com les dels personatges de Faulkner, un dels autors que més el va influir en la joventut. Entre els llibres de contes destaquen Infierno de todos (1971) i Nocturno de Bujara (1981), format per relats en què el viatge és una condició formal i existencial. El Sergio Pitol dels anys 80 és sobretot el de les novel·les del Tríptico del Carnaval : El desfile del amor (premi Herralde 1984), la sarcàstica Domar a la divina garza (1989) i La vida conyugal, publicada el 1991. Després vindria el Pitol de la magnífica Trilogía de la memoria, un llegat personal immens.