Recita l’últim vers i el seu fill, Carles, fa un solo de saxo. El so de la respiració de Joan Margarit (Sanaüja, 1938), molt a prop del micròfon de diadema, se sent perfectament, acompanyant-lo com si fos la percussió. I repeteix com a cop d’efecte el darrer vers del poema De senectute, sobre l’amor dels joves i que ha llegit abans del solo del seu fill: “Sense el dolor mai no hauríem pogut estimar així”. El públic espera que torni el jazz i per això es reprimeix l’aplaudiment. “Podeu aplaudir, home!”, autoritza, però, el poeta, i l’audiència asseguda obeeix afegint-hi rialles. Després, Joan Margarit repeteix la formula de reiterar el final del següent poema, A través del dolor : “Que per això els meus poemes els he escrit també en castellà”.

“Mai no he oblidat el clatellot d’un guàrdia / dient-me fort i sec: Habla en cristiano, niño ”, arrenca aquest mateix poema que Margarit recita en l’homenatge que li va retre ahir l’Institut Cervantes a Madrid, on l’autor va deixar el seu llegat a la caixa de la Caja de las Letras, on conviurà entre 1.800 caixes fortes més amb llegats com el de l’actriu catalana Núria Espert, l’artista Antoni Tàpies i els escriptors Gabriel García Márquez, Eduardo Mendoza i Juan Gelman. La caixa de Margarit serà la número 1019, conté poemes que no es poden adquirir a la llibreria i s’obrirà l’11 de maig del 2038, quan es compleixin 100 anys del naixement del poeta. Es tracta d’una càmera cuirassada amb caixes fortes que l’Institut Cervantes va obrir el 2007 a la seu del carrer Alcalá de Madrid, que antigament acollia un banc.

La “diversitat de nacions”

Impregnada en tot l’acte i també en la compareixença de Margarit, la política apareix constantment vinculada a la llengua i a la terra, i demostra que és molt difícil que avui es parli de poesia en català a Madrid deixant de banda el Procés. També ho constata el poeta i director del Cervantes, Luis García-Montero, quan parla de la “diversitat de nacions que conviuen a Espanya”, un concepte que tants maldecaps porta al PSOE -el Cervantes és un institut públic que depèn del govern espanyol.

Més tard, a la compareixença davant la premsa, Joan Margarit explicarà la contradicció d’haver-se criat amb el català com a llengua materna i haver començat, amb 18 anys, a publicar poemes en castellà perquè Franco imposava aquesta llengua “a puntades de peu”. “Però no li tornaré mai el castellà”, aclareix Margarit, que contempla la situació política actual amb certa distància i centrant-la en el fet que el català “és de les poques llengües cultes del món sense estat”. Així, diu Margarit, s’arriba a la situació actual, “que serà més o menys desagradable en funció de com d’educats siguem”. “Em temo que no ho som gaire, a jutjar pel que estan fent els polítics, que són com nosaltres”, reflexiona.

Quan tenia gairebé quaranta anys i cinc poemaris publicats en castellà, Margarit va recuperar l’escriptura en català “amb excés d’entusiasme”, perquè en castellà els seus poemes “no acaben de sortir, s’hi assemblen, però no acaben”. I avui la seva obra completa de 800 poemes té dos volums, un en cada llengua. “Soc un poeta català, però també castellà, cony!”, assevera Margarit tot recordant que tots els llibres que ha publicat han sortit al mercat en els dos idiomes.

L’actriu Ariadna Gil recita també alguns dels poemes de Margarit abans que ho faci ell, i abans també de la tertúlia amb elogis dedicats a l’escriptor en la qual participen el periodista Jordi Gràcia i el poeta Martín López-Vega, que diu: “El miro tota l’estona com si m’estigués examinant”. Margarit gaudeix dels elogis i els agraeix, diu que mai els havia sentit de tan a prop, ni en castellà ni en català.