LITERATURA
Barcelona

Francesc Serés guanya el premi Proa amb una novel·la que furga en els secrets de la vall del Ser

'La casa de foc' és un homenatge a aquest territori amagat de la Garrotxa

Francesc Serés amb el Premi Proa / JOSEP LAGO / PROA Zoom

És habitual que l'escriptor Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972) ens delecti per Twitter amb imatges i vídeos idíl·lics de la Garrotxa: l'última llum del dia escolant-se per cingles o volcans, el cantar dels ocells en una fageda o aquell verd que hauria de tenir un to propi al Pantone. Aquesta Garrotxa recòndita i secreta és en la que ha furgat per escriure La casa de foc, la novel·la que li ha valgut el segon Premi Proa i que l'11 de novembre el tornarà a posar a les lleixes de les llibreries, sis anys després de La pell de la frontera. Serés s'endú els 40.000 euros del guardó, al qual s'havien presentat 41 originals, gràcies a un jurat format per Vicenç Villatoro, Nelleke Geel, Xavier Pla, Clara Queraltó i Josep Lluch. 

Anys enrere Francesc Serés va aterrar a la vall del Ser –un enclavament entre Olot i Banyoles, protegit de la turistada per uns quants revolts incòmodes– com a professor d'una aula d'acollida. Vivia en una borda que a la façana hi deia 1587. El narrador de La casa de foc és un alter ego de l'autor: un Robinson que aterra el 2007 en aquest lloc feréstec després d'una crisi econòmica i personal, i intenta comprendre el seu entorn natural i els seus nous veïns. Els protagonistes troncals de la novel·la seran els habitants d'una masia preeminent a la zona, Can Sol, una família que és al·legoria dels habitants de la vall: el patriarca, Jordi, que és un saurí amb el do de trobar aigua; la seva filla, la viuda Carmina, i la seva neta adolescent, la Mar, a qui el professor fa classes particulars. 

Òbviament, la novel·la beu de les vivències de l'autor, tot i que no és autoficció: "La fantasia no està entre les meves virtuts. M’agrada combinar a partir de fets preexistents. La relació amb la realitat, amb les històries de vida, la necessito com un ionqui". I afegeix: "No vull ser cursi ni utilitzar clixés, però la literatura passa, si observes bé". L'escriptor defensa la "literatura de proximitat" i recorda com un paradís ideal per al caçador de relats els dijous en què, quan vivia a la vall del Ser, es reunien quinze persones de tota índole per jugar al pòquer.

La novel·la és un homenatge confés a aquest paratge –"una zona molt intacta, molt verge, amb llocs impenetrables, on no hi entra més que alguna bestiola"– i també un intent de congelar un estil de vida que, si no l'explicava, tenia la sensació que desapareixeria, com li va passar amb La pell del frontera (on Ponent era l'escenari i els immigrants els protagonistes). "La novel·la serveix per entendre el meu passat. És una manera de tornar tot el que em va donar aquell lloc, per com em va acollir. I alhora de recollir el que penso que a un lector li agradarà veure: l’escenari té una potència, però el que importa és com viu aquella gent i quines condicions de supervivència té aquella zona", explica, delectant-se  en recordar els volcans, els menhirs, els fòssils i tots de replecs de muntanyes que uneixen i separen els habitants.

Una novel·la contemporània

El jurat destaca que Serés no només fa l'actualització de la història del "nàufrag que arriba a un paratge desconegut, una gola del llop, una vall inquietant plena de tensions soterrades", sinó també l'aposta per "una literatura de proximitat que dona veu als desafavorits i oblidats de la història, els que han patit un trauma personal i col·lectiu". I això amb una prosa "potent", "transparent" i amb "múscul ètic". L'escriptor assegura que ha filat una novel·la contemporània, no pas bucòlica, blanca o d'època. Un dels aspectes que ho denoten és que transpira la insatisfacció pròpia del capitalisme: "Som ionquis de la satisfacció, has de tenir la teva vida plena i completa perquè ningú et pugui dir que el teu pas per aquest món no ha estat satisfactori. És un nou deure moral. Encara vivim dins el paradigma romàntic en el qual intentem satisfer la plenitud". 

La casa de foc vol atrapar el lector amb diverses ramificacions –una d'elles, per exemple, són les plantacions de marihuana que s'amaguen a pagès o bé les classes amb alumnes que no entenen un borrall de català– fins a conduir-lo al punt culminant, que és "l'origen del trencament d'aquella casa". Per a Serés, "tan important és el que comparteixes amb els teus contemporanis com el que comparteixes amb els teus congeogràfics, amb la gent que ha viscut en un lloc", afirma. "Els personatges són per estimar-los", diu, donant la raó a Kundera quan diu que la literatura no és lloc per ajustar comptes, però això no vol dir que a la vall sigui un lloc "net, blanc, angelical", sinó que també hi ha lloc per al mal. 

El retorn del novel·lista

Francesc Serés, que fins ara publicava a Quaderns Crema i autor de títols com La força de la gravetat (2006) i Contes russos (2009), torna a l'escena literària amb el guardó. Els darrers anys s'havia dedicat a la gestió cultural, des de la residència Faber d'Olot i ara com a director de l’àrea de creació de l’Institut Ramon Llull. A més, era articulista polític de l'ARA, una tasca que va deixar per enllestir aquesta obra. "Ha estat com un petit espai de llibertat entremig de tants canvis socials, polítics i sanitaris", afirma. El Procés, doncs, no treu el cap a la novel·la, que li ha costat tots aquests anys de feina. "Són 600 pàgines, 100 pàgines per any", resumeix. 

Proa va crear el premi el 2019 després de perdre l'edició de premi Sant Jordi d'Òmnium. El primer guardonat al premi Proa, l'any passat, va ser l'escriptor i periodista de l'ARA Jordi Nopca, a qui pren el relleu just un any després Francesc Serés.