‘EL LECTOR ACCIDENTAL’
VICENÇ PAGÈS JORDÀ

Crítica? Quina crítica?

Crítica?
 Quina crítica? / SANTI IGLESIAS Zoom

Prosseguim aquest cicle d’articles sobre l’estat actual de la literatura catalana parlant de la crítica. Curiosa paraula, crítica, ja que és un adjectiu positiu que pressuposa un criteri propi, i alhora un substantiu negatiu, que designa una funció que se sol vincular amb l’enveja, l’amiguisme, la venjança i l’intercanvi de favors. Una vegada admès que la crítica és sospitosa, resulta curiós que de manera periòdica sorgeixin opinadors lamentant que “no hi ha crítica”. En què quedem?

Som un país petit, bilingüe i amb uns índexs de lectura limitats. Si hi afegim les tres crisis (estructural, editorial i pandèmica), no és estrany que en el sector literari català costi guanyar-se la vida, i que per tant cadascú faci molts papers de l’auca: el periodista escriu novel·les, el crític es dedica als pròlegs, l’autor fa de jurat, l’editor publica crítiques, el traductor té un blog de lectures, i així fins a l’infinit. Les tarifes són tan simbòliques que ni la pluriocupació garanteix la supervivència. Per postres, sembla que hi hagi més autors que lectors. En fi, que el malestar s’escampa. Passa el mateix que en els grupuscles polítics: com més residuals, més virulents són els atacs que els membres es dirigeixen a si mateixos (sempre amb un angle mort on no arriben els trets: una col·lecció, una tendència, una capelleta virtual). A la literatura catalana no només n’hi ha, de crítica, sinó que el crític i el criticat estan condemnats a trobar-se tard o d’hora en unes jornades, un sopar literari o la presentació d’un llibre. En conseqüència, a mesura que el crític va complint anys, la seva duresa disminueix -amb excepcions que costa dir si són honroses o preocupants-. Mentrestant, els més joves s’inicien com a crítics, i els encara més joves s’exclamen que no hi ha crítica. Així passen els anys, de manera circular, en un retorn que no és etern però déu-n’hi-do.

Tinc una carpeta on guardo unes quantes crítiques-crítiques: la que Jaume Fabre va dedicar a Olga Xirinacs (1990), la de Salvador Oliva sobre Josep M. Ballarín (1996), la de Xavier Cortadellas a Dolors Miquel (1998), la de Sebastià Alzamora sobre Josep Carner (2002), la de Jordi Llovet als Imparables (2004), la de Jordi Galves sobre Jaume Cabré (2011) o la de Marina Porras a Marta Rojals (2018). Totes aquestes, i moltes altres, han generat debats, a vegades fructífers i a vegades estèrils, com ara el que posa en dubte l’honorabilitat del crític. Recordem, per exemple, l’inici d’aquell article que Hèctor Bofill va publicar el 2007: “Com gairebé cada setmana, el crític d’ El País Ponç Puigdevall s’ha dedicat a vomitar damunt la literatura catalana”. Una variant recent és la que va introduir Empar Moliner quan el seu llibre va ser objecte d’una crítica de Marina Espasa: “No em sembla ètic ser crític de llibres si també tens llibre al mercat”. Sovint es blasma la crítica per raons oposades, ja que es retreu al crític que parli del que no coneix. Heus aquí l’aporia: si el crític escriu, malament; si no escriu, pitjor.

Sigui com sigui, en els últims trenta anys hem tingut un bon planter de crítics, que de mica en mica han estat substituïts per altres de més joves i combatius. Entre els meus preferits, recordo Estanislau Vidal-Folch, Avel·lí Artís, Valentí Puig i Lluís Fernández. Procedents del món acadèmic, hem tingut Xavier Pla, Dolors Oller, Ramon Pla i Arxé, Josep-Anton Fernández, Víctor Martínez-Gil i Jordi Marrugat. Es manté en actiu, des de fa més de trenta anys, Julià Guillamon, que com a crític i comissari ha tingut un poder tentacular que recorda, mutatis mutandis, el que va tenir Joaquim Molas a la universitat. En els últims temps, en què la premsa de paper tendeix a ser substituïda per les webs ( Núvol, La Llança, La Lectora, Llegir en cas d’incendi ), han aparegut crítics joves com Joan Burdeus, Irene Pujadas, Álvaro Muñoz, Irene del Val, Júlia Ojeda o Gerard E. Mur.

La crítica emocional

Facebook i Instagram incorporen declaracions d’amor a llibres que es poden entendre com a crítiques emocionals, i Twitter inclou crítiques bonsai, que tenen repercussions quan provenen de celebrities, com passa a YouTube. També ha arribat a la crítica la lluita contra el patriarcat, que ha tingut com a conseqüència un degotall de lloances “de genère”, mentre que un grapat de crítics espartans (molts menys de 300) continuen secretant crítiques personalitzades, agres i testosteròniques. Webs col·laboratives com Goodreads es mantenen en un terme mitjà, amb opinions de vegades magnificades per les editorials, com va succeir mesos enrere quan Marc Pastor va parlar d’una novel·la de Max Besora.

Per tot plegat, podem concloure que hi ha més crítica que mai, i també que tendeix a ser mal pagada, amateur i exhibicionista (resulta temptador començar una carrera blasmant una vaca sagrada). No havia estat mai tan senzill fer pública la sensació que ha deixat un llibre: aquesta ha estat, en part, la fortuna d’autors com Eva Baltasar. En canvi, corren mals temps per a la crítica prolongada, descriptiva i comparativa, la que practicaven Àlex Broch o el col·lectiu Joan Orja a finals del segle vint. Aquí, també, els grans relats han estat substituïts per les emocions. La crítica d’avui es torna estomacal, al contrari que els premis literaris, dels quals parlarem en l’article següent.