BarcelonaSeguir el rastre creatiu de Carles Duarte i Montserrat (Barcelona, 1959) no és fàcil. Encara amb el record recent del poemari Naufragis (3i4, 2019), ha dialogat amb l'obra d'Antoni Areny al llibre col·lectiu De la matèria i la paraula (La Garúa, 2020), està a punt d'inaugurar una nova col·lecció de poesia dirigida per Jordi Cervera i ha prologat l'epistolari entre Antoni Badia i Margarit i Joan Coromines –dos dels seus mestres– i una nova edició de l'obra poètica de Joana Raspall. "Hi ha molts camins oberts dins el meu cap", reconeix. L'últim que acaba de donar a conèixer és La respiració de les plantes (Fundación Hervás Amezcua, 2020), una carpeta que inclou nou poemes seus, cadascun d'ells acompanyat de gravats de Luisa García-Muro, Paloma González i Antonio Hervás Amezcua.

"El gravat no ha tingut la consideració que mereix, i tots tres demostren una gran potència i riquesa –diu–. Han treballat sobre el coure, l'aiguafort, l'aiguatinta i la punta seca". El projecte va néixer a partir d'un poema que Duarte va fer arribar als tres artistes, La veu del silenci. "Respiren llum les plantes, / tacte d'aire", comença. Els seus "braços de branques" estenen el "verd dens de la ufana", fins que "la flor incandescent" anuncia "l'esclat de les llavors" perquè el cicle vital torni a començar. "La Luisa, la Paloma i l'Antonio em van fer anar arribant imatges dels gravats que creaven, i llavors vaig ser jo qui va partir de la seva feina per escriure", reconeix.

Els vuit poemes restants de La respiració de les plantes van ser escrits durant el confinament, entre el març i el maig. "Estava tancat a casa, però en un moment desesperançat i angoixat com aquell vaig trobar la serenitat fent aquells poemes –diu–. Retrobar-me amb la vida vegetal em va reconciliar amb l'existència. Era una manera d'identificar de manera nítida el cicle vital en el paisatge i en tu mateix, que sents que en formes part".

La importància de les plantes

Duarte s'inscriu en la reivindicació del món vegetal que han fet, en el camp de l'assaig, autors com Perejaume (El 'potser' com a públic, 2019), Stefano Mancuso (La nació de les plantes, 2020) i Hope Jahren (La memoria secreta de las hojas, 2017). També intervencions recents com el concert que es va fer al Liceu el 22 de juny amb la platea ocupada per plantes d'espècies diverses. "Les plantes reaccionen davant de la vida i del que ens envolta –diu l'autor–. En aquesta mirada antropocèntrica negligim l'existència del que ens acompanya. Analitzem l'entorn des del servir-nos-en, però no des de la consciència d'animals i plantes. Elles són una condició sine qua non de la nostra existència, van permetre les particularitats atmosfèriques perquè la nostra existència fos viable". Als poemes Duarte proposa "observar la creació en els detalls més minúsculs" per despullar el lector "del que culturalment s'ha construït al llarg dels segles". A Les formes d'un somni, les fulles "respiren, com la seda, dins la nit, / fragments de l'univers / entre els teus dits, / càntics de llum exhausta". També elogia la "memòria d'arbre" en un altre poema, que travessa els segles, "pels miralls del temps, / entreteixint-se amb l'aire".

"Soc lingüista i etimòleg, i m'he interessat pel món medieval i antic, pels fenicis i els egipcis, en definitiva, per tot el que és configurador del que som –recorda–. A La respiració de les plantes m'obro a una mirada més física, de compenetració amb la natura. Hi ha un anhel d'eixamplar el coneixement, una voluntat de comprensió més gran del món, amb tots els matisos".