SÍLVIA MARIMON
Barcelona

Patricia Gibney: “Escriure ‘thrillers’ m’ha ajudat a superar el dol”

Entrevista a l'autora de ‘Los niños desaparecidos’ 

Autora de ‘Los niños desaparecidos’ : “Escriure ‘thrillers’ m’ha ajudat a superar el dol” / MANOLO GARCIA Zoom

Patricia Gibney va començar a escriure com a teràpia després que el seu marit morís de càncer el 2009. Tenia tres fills adolescents i el seu món es va esfondrar. Va haver de deixar la feina a l’administració pública, però va ser capaç d’acabar Los niños desaparecidos (Principal de los Libros), el primer d’una sèrie amb la inspectora Lottie Parker com a protagonista. Ja n’ha venut un milió d’exemplars.

Per què va escollir el thriller per superar la mort del seu marit?

Llegeixo molta novel·la negra. Des de petita que m’empassava totes les obres d’Enid Blyton [la creadora d’ Els cinc ] i Edward Stratemeyer [el pare de Nancy Drew].

Com la va ajudar a superar el dol?

Vaig entrar en un període molt fosc. Al meu marit li van diagnosticar un càncer al febrer, i al juny es va morir. El primer any vaig ser forta per a tothom i després em vaig trencar. Tenia El camí de l’artista. Un curs per despertar la teva creativitat (Viena), de Julia Cameron, que aconsellava escriure de manera lliure cada matí abans de llevar-se. Ho feia religiosament: dues pàgines cada dia. Al principi pensava utilitzar la meva pèrdua per fer un llibre d’autoajuda, però allò no funcionava. Es va acabar convertint en una novel·la negra. Escrivint m’endinsava en un altre món i no pensava tant en mi mateixa i en la meva pena. Escriure thrillers m’ajudava a superar el dol.

Té molt en comú amb la inspectora Parker. Ella també és vídua, té tres fills adolescents, viu en un petit poble com vostè [Gibney viu a Mullingar i Parker a Ragmullin], on aparentment no passa mai res.

Utilitzo les meves pròpies experiències i el que veig al meu poble, on també hi ha secrets amagats, però ficciono molt. Al principi la Lottie tenia un 100% de mi, però al final va acabar tenint menys del 30%.

Vostè va treballar en l’administració pública, i a la novel·la una de les trames és a l’entorn de la corrupció d’un ajuntament.

No he viscut de prop escàndols de corrupció, però a Irlanda n’hi ha hagut molts, com el que es va conèixer amb el nom de “sobres marrons”. L’origen de la novel·la, però, va ser una imatge que em venia sovint a la ment, un edifici imaginari amb una gran finestra per on miraven tres nens petits espantats. A partir d’aquí es va desenvolupar tota la resta.

L’edifici és un orfenat de l’Església catòlica abandonat.

Vaig créixer en una família molt religiosa, cada diumenge anava a missa i anava a l’escola catòlica. Sempre vaig tenir por, em feien por les monges i l’Església. Recordo el primer escàndol, va ser el 1979, quan es va descobrir que un bisbe irlandès havia conviscut durant anys amb una dona i havia tingut un fill. Després van venir altres casos. Va ser com el final de la innocència, no eren déus que caminaven sobre la terra, sinó homes normals i corrents. Vaig pensar en tot el que m’havien fet creure de petita, sobre què era real i què no. Imés tard van esclatar els altres escàndols com els nens enterrats al costat dels convents. Durant molt de temps a Irlanda era una vergonya tenir fills fora del matrimoni, era inacceptable, i els portaven a institucions religioses. Les dones no tenien drets, hi havia abusos i ningú s’atrevia a qüestionar l’Església. Recordo que el primer dia a l’escola -tenia quatre anys- plorava i la monja em va pegar amb el regle als dits. Jo podia tornar a casa, però ¿i tots aquells nens que es quedaven allà, tancats amb monges i capellans? Els tres nens de la finestra són aquests nens que no podien sortir.

Continua sent religiosa?

No vaig tant a missa com abans, però prego i continuo tenint fe.

Hi ha una certa atracció entre un dels capellans, el pare Joe, i la inspectora. ¿Ell és el rostre amable de l’Església?

No volia ser del tot negativa amb l’Església. El pare Joe és bo. Hi ha molts capellans que fan molt bona feina.

La inspectora Lottie té molts problemes per conciliar la feina d’inspectora amb la família. ¿Com ha sigut per a vostè?

Hi ha sempre moltes expectatives, però sempre falles en alguna cosa. Parker vol ser brillant com a inspectora perquè com a mare li costa molt sortir-se’n. Però a la feina també acaba cometent errors. A Irlanda si et casaves (abans del 1979) havies de deixar la feina. I quan això va canviar, si treballaves i tenies fills la pregunta era: ¿i ets una bona mare? Sempre he escrit, el meu pare escriu poesia. Fa 25 anys vaig escriure una novel·la, però el meu marit era militar i passava sis mesos fora. M’havia de fer càrrec dels fills i treballava. No podia dedicar-m’hi. És dur pensar-ho, però crec que si ell no hagués mort jo no hauria escrit mai.