Literatura
Barcelona

Albert Forns: "La majoria de dietaris que hem llegit són els dels homes que han ostentat el poder"

'Abans de les cinc som a casa' recrea la vida d'un treballador de Telefónica als anys 60 i 70

Albert Forns, guanyador de l'últim premi Sant Joan / CRISTINA CALDERER Zoom

El 21 de juny del 2015, Albert Forns Canal va "comprar una vida". Va ser al Mercat de Sant Antoni de Barcelona, remenant llibres vells, entre els quals va trobar tretze llibretes relligades amb una goma de pollastre, datades entre el 1966 i el 1980. Les va adquirir per 300 euros. La intenció era investigar qui s'amagava darrere d'aquelles anotacions dietarístiques, majoritàriament telegràfiques. A poc a poc va veure que explicaven la vida d'Hilari Miralpeix, un comptable de Telefónica aficionat al cinema i a l'excursionisme, algú que havia après prou bé el català per escriure'l amb correcció, que estava casat amb una dona italiana, Grazia, i que controlava totes les seves despeses –i negocis immobiliaris– amb un rigor absolut.

Tots aquests elements, juntament amb una recerca literària i artística paral·lela, han permès a Forns escriure una novel·la, Abans de les cinc som a casa (Edicions 62, 2020), que reivindica la importància de les veus anònimes en primera persona per ajudar a tenir una visió més matisada i complexa de la història. El llibre va guanyar l'últim premi BBVA Sant Joan de novel·la, dotat amb 35.000 euros.

Tant l'estil com l'aproximació a la història que vols explicar en aquesta novel·la m'han semblat força diferents d'Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) (Empúries, 2013) i Jambalaia (Anagrama, 2016). Hi havia una voluntat de distanciar-te'n?

Volia deixar enrere el jo neuròtic i enganxat al meu flux de pensament, l'estil de bloguer dels inicis. He fet l'esforç d'esborrar el jo: no calia ensenyar tantes coses de mi, als llibres. Lligat a això hi ha inevitablement una seriositat més gran. A Abans de les cinc som a casa hi ha menys brometa. Tenia tendència a recórrer a l'humor que em posava en ridícul. Ara m'he adonat que el meu paper era de mèdium per explicar una història important.

Paradoxalment, és un llibre que indaga sobre la necessitat d'escriure en primera persona.

Després de comprar els diaris a Sant Antoni em vaig preguntar de qui eren i com havien arribat fins allà. L'intent de resoldre aquests interrogants em va fer adonar que amb aquelles tretze llibretes no n'hi havia prou. Amb el material que tenia no podia fer una no-ficció. L'Hilari és una construcció. Les llibretes han sigut un trampolí per ficcionar. 

No ens diràs què hi ha de real i què d'inventat, en l'Hilari que llegim, oi? 

M'agrada definir Abans de les cinc som a casa com un artefacte. L'Hilari té coses del dietarista de l'època, de parents i de coneguts, i també de dietaristes que he anat llegint. Al llibre hi ha fragments de les llibretes de l'Hilari, però també una trama periodística, on poso context a la història i explico coses que he anat descobrint. He passat moltes hores en hemeroteques per reconstruir aquell moment, però també he viatjat força. 

En aquesta trama periodística hi ha l'intent de resseguir què passa amb les nostres coses quan morim. Escrius que Els Encants no són un cementiri, sinó "un purgatori massiu i accelerat".

Durant els últims anys hem vist com, després de morir alguns autors o artistes importants, les seves biblioteques acabaven, en part, venudes i els seus llegats acabaven disgregats. Al llibre hi ha una evolució: primer em sembla que treure's de sobre les llibretes de l'Hilari és una negligència, però més endavant acabo empatitzant-hi. Tots hem hagut de buidar un pis, o ho haurem de fer algun dia, i pot passar que acabem venent coses importants o íntimes. Molta gent pot viure, sense els dietaris d'un avi...

En el teu cas reclames la importància del testimoni personal. 

Un dietari és microhistòria que ajuda a il·lustrar moltes coses. Oriol Riart, per exemple, es dedica a recollir testimonis escrits de la rutina al front durant la Guerra Civil. Alguns d'aquests dietaris contradiuen els comunicats de guerra. Setanta anys després dels fets, la intimitat revelada en aquests textos perd rellevància. Es converteixen en documents històrics que poden tenir molt de valor. 

A l'Hilari, l'experiència de la guerra el marca.

Per a tota aquella generació va ser important. Ell va tenir una educació durant la Segona República i per això, quan escriu, opta pel català. Hi ha molts elements típics de l'època, com ara l'afició a passejar, que m'ha permès agafar el gust de sortir a fer excursions. Com a català arquetípic, l'Hilari compta totes les despeses al detall, i mai no oblida els diners que li deuen. Per més diners que tingui, però, ell mai no agafarà un crèdit: endeutar-se és pecat. 

En una de les anotacions d'investigació sobre el gènere dels dietaris recordes que "els diaris WASP dels mascles blancs i heterosexuals que omplen les llibreries només són l'1% del fenomen, la punta de l'iceberg".

Fins ara, la majoria de dietaris que hem llegit són els dels homes que han ostentat el poder. No hi ha diaris femenins ni de les esposes. Això és més evident i tot que en l'art. 

A la novel·la parles del Mass Observation Project, que va recollir els testimonis de milers d'anglesos sobre temes com les visites als pubs o el dia de la coronació del rei Jordi VI. Un dels dietaris més extensos i d'interès és el de Nella Last, coneguda com a Housewive 49.

Tenim un gran concepte de dietaristes, com Samuel Pepys i el Baró de Maldà, però les vides d'elles a vegades són més interessants. Un altre projecte que em va agradar descobrir, també anglès, és el Great Diary Project. El magatzem és a Londres. Hi pots anar, demanes un dietari i passes una estona amb una vida. És important arxivar el passat. Si la meva novel·la empeny algú a llegir dietaris, a recuperar-ne algun de la família o fins i tot a escriure'n, ja estaré satisfet.