Una de les coses fascinants de l’art poètica -de les arts en general- és la capacitat de l’individu de crear talent, valgui la redundància, individual. En un mot, de ser “original”, de crear una veu única i intransferible, sense fer massa sang. O fent-ne molta... I tanmateix, simultàniament, la capacitat mimètica dels artistes és extraordinària. ¿Qui no ha sentit l’enfarfegament inevitable en una visita a un gran museu, en passar per sales i sales plenes de paisatges o retrats gairebé idèntics, sense suc ni bruc, ensopits en la seva mediocritat, dels quals ningú no recorda el nom de l’autor, i que són còpies i males còpies dels grans mestres, o d’ells mateixos, finalment? I el fet és que durant segles la civilització no ha valorat l’individu artista, l’autoria. Les arts les feien els gremis d’artesans, i de tant en tant despuntava un individu pel seu talent individual, però no era especialment rellevant. És amb el Romanticisme que es viu l’exaltació de la singularitat. I això, sumat a les successives ruptures estètiques de les avantguardes, ha fet molt de mal. I també molt de bé, esclar. I, tanmateix, també hi ha hagut un ús gratuït de l’hermetisme, de les diverses menes d’irracionalitat o de subversió de les formes, i tots sabem com s’omplen de pols els productes d’avantguardisme tronat ultramodern, que envelleixen més ràpid que una rèplica qualsevol d’una madona del Trecento. És quan la suposada subversió resulta més reaccionària que l’obra contra la qual reacciona.

Una veu sincera

Per això és d’agrair que Albert Balasch hagi revisitat, seleccionat i corregit la seva obra posterior, que havia aparegut, amb certa regularitat, des del 1999 fins al 2009, i que permeti, amb el Quadern del frau, que el lector actual pugui tastar globalment una obra que fa patxoca, sobretot perquè demostra, per tot el que suara dèiem, que l’originalitat, quan va acompanyada de talent, és una bona notícia per a una literatura, especialment per a una com la nostra, on els rara avis són sovint menystinguts o, per dir-ho suaument, “invisibilitzats”. Jordi Cornudella, en un epíleg subtil, que se’ns fa curt, explica per què és interessant aquest poeta: “Pel biaix en què es postula en cada entonació”. Perquè s’hi posa des de la sinceritat, no des de la ventrilòquia, que és aquella teoria tan encertada que es va empescar ja fa anys Joan Ferraté. Ho diu Balasch mateix: “La revolta, la ironia, el cant de la ficció, que és el frau, l’única possibilitat de dir la veritat”.