TOTS NUS!
L’amic i flamant nou editor de Sembra Llibres, Joan Carles Girbés, acaba de fer-se ressò en el seu blog d’una situació peculiar relacionada amb la literatura que s’ha donat a França aquests darrers dies. Resulta que Jean-François Copé, líder de la UMP, el principal partit de l’oposició, va aparèixer al canal televisiu de Le Nouvel Observateur per criticar la publicació del llibret il·lustrat per a infants Tous à poil! ( Tots nus! ), de Claire Franek i Marc Daniau. L’àlbum, publicat el 2011 per una editorial dedicada bàsicament al llibre infantil i juvenil més tradicional, Éditions du Rouergue, no deu haver escandalitzat gairebé ningú més que el senyor Copé, incloent-hi la branca més conservadora del seu partit.
En un vídeo de YouTube es pot veure la intervenció televisiva de l’esmentat polític, en què va passant les pàgines del llibret de només quaranta pàgines mentre les comenta tot escandalitzat. En si, es tracta de dibuixos que mostren tot de persones de l’àmbit quotidià, despullades. Són dibuixos típics d’un àlbum d’aquesta mena, poc realistes, artístics, en els quals pots veure la iaia, el professor, la veïna, un gendarme, etc., mostrats a pèl amb humor i bonhomia. Ni rastre, ni la més mínima intenció, ni directa ni indirecta, de relacionar nuesa amb sexe. És un llibre il·lustrat blanc.
EL LLIBRE DE LA CACA
Tan blanc com, per exemple, Le petit livre du caca de la sueca Pernilla Stalfelt, que compta amb una traducció catalana fantàstica d’Elena Martí, El llibre de la caca (Empúries, 2003). Al senyor Copé l’ofèn la nuesa. Sortosament, no sembla que l’ofengui la merda explicada (i dibuixada) als nens. Després de la intervenció televisiva d’en Copé (només veient-lo, ja es desqualifica tot sol), s’ha muntat a França un sidral considerable, probablement desproporcionat. Moviments d’extrema dreta han fet pública una llista de títols adreçats a infants que consideren tan inadequats com l’altre. S’ha respost amb crides a favor de la llibertat d’expressió, a la llibertat de càtedra, a la llibertat de publicació… que han culminat amb una foto conjunta d’uns quants editors i llibreters, tots i totes a pèl, per protestar.
És probable que, tot plegat, tingui a veure amb el fet que a França, com a Espanya, aviat hi haurà eleccions europees. Però només a França un element cultural i literari pot barrejar-se amb la política. I servir per al debat ideològic de les eleccions. ¿Aquesta exageració hauria passat, aquí? Probablement, no. Els polítics espanyols són capaços de tot per un vot, però en temes com aquests no estan segurs que valgui la pena. Les societats llatines són tradicionalment més permissives, d’acord, però també hi té a veure, dissortadament, la diferència entre la importància de la cultura a casa nostra i el grau de penetració que té en la societat francesa, on llibreters i editors, com a part de l’element creatiu francès, actuen amb responsabilitat ben bé com si fossin un grup més de la societat civil. Dit d’una altra manera, un escàndol com aquest, provocat per una raó com aquesta, probablement només podria donar-se a França. Per bé i per mal.
