BarcelonaTots tres ronden la seixantena i coincideixen als taulells de novetats amb propostes narratives molt diferents. Un escriu en gallec, l'altre en català i el tercer en castellà. Són Manuel Rivas, Agustí Pons i A.G. Porta.

Manuel Rivas (La Corunya, 1957) és autor d'una extensa obra narrativa, poètica i assagística. Va arribar al gran públic a partir, sobretot, d''El llapis del fuster' (Proa, 1998), i anys després va repetir l'èxit amb 'Els llibres fan de mal cremar' (Edicions 62, 2006). Cinc anys després de la seva última novel·la, 'Todo es silencio' (2010) ara publica 'El último día de Terranova' (Alafaguara). Hi defensa les llibreries al mateix temps que rescata el patiment d'una part de la població espanyola degut a la repressió franquista abans que arribés la Transició, "durant la qual hi va haver una amnèsia retrògrada i conformista", segons diu l'escriptor. Al llibre, Vincenzo Fontana està a punt de tancara la llibreria familiar per culpa de l'assetjament per part d'especuladors immobiliaris. L'home es dedica a recordar els anys de joventut, i com després del rebuig inicial als llibres coneix una noia argentina, Garúa, a finals de 1975 i aprèn a valorar les bondats que aportat la lectura. "Si desapareixen els llocs associatius com les llibreries, la ciutat humana acabarà desapareixent i tots viurem en una espècie de centre comercial", assegura Rivas.

Tres llibres en un

El cas que planteja 'Bàrbara' (Proa), d'Agustí Pons (Barcelona, 1947) és més complex. El 2014, el biògraf d'Espriu, Triadú, Pere Calders i Capmany es va trobar amb la Bàrbara, la minyona que havia marxat de casa per la porta del darrere. El llibre són unes memòries amb estructura de novel·la en què l'autor evoca la seva infantesa, període durant el qual la minyona aragonesa va viure amb la seva família. Per a Pons, es tracta de tres llibres en un: d'una banda s'explica la biografia de la Bàrbara (l'autor diu: "li he fet justícia"), al mateix temps que recull la pròpia autobiografia i la crònica història i social dels anys 50 en plena "misèria econòmica" i influïda per una església catòlica "carca i retrògrada". La història és guiada pel dietari de la mare de Pons: d'aquesta manera, s'endinsa en la dimensió íntima d'una casa en què el pal de paller eren les dones, que ja llavors havien "començat a practicar el feminisme cautelós" del qual parlava Maria Aurèlia Capmany".

Amor en temps de crisi

L'any 2008, el mateix en què publicava 'Geografía del tiempo' a Acantilado, Antoni Garcia Porta (Barcelona, 1954) va agafar un autobús de la línia 73 mentre rellegia J.D. Salinger i se li va acudir la llavor del seu proper llibre. 'Las dimensiones finitas' és una història "d'amor en temps de crisi" que narra la relació entre Bruno i Albertine: el primer treballa en una consultoria i pren la decisió de començar a llegir Salinger en anglès; al mateix temps coneix a Albertine, de qui s'enamora, tot i que la seva història estarà fonamentada en "la incomprensió".

Amb 'Las dimensiones finitas' (Acantilado), Porta trenca un silenci de set anys, només interromput per un experiment narratiu escrit a quatre mans amb Gregorio Casamayor, 'Otra vida en la maleta'. A.G. Porta va debutar als 30 anys amb una novel·la signada juntament amb Roberto Bolaño, 'Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce'. Més endavant ha publicat, entre d'altres, 'Braudel por Braudel' (1999), 'El peso del aire' (2001) i 'Singapur' (2003). "El món –ha dit durant la presentació de la novel·la– hauria de girar al voltant de la gent, però gira al voltant del sistema financer. Aquesta és la realitat i no hi hem de donar més voltes".