Els tres testimonis reunits en aquest llibre -el de Serguei Arbúzov, lacai de Tolstoi, el de Piotr Txaikovski i el de George Kennan, periodista nord-americà-, pertanyen a l’època tardana de Tolstoi, quan havia renegat de la seva obra literària per dedicar-se a la religió i a viure amb humilitat, fent tota mena de treballs manuals. ¿Va passar a concentrar tota la seva passió en el pensament cristià perquè ja no tenia res a dir a través de la literatura o, a l’inrevés, va ser la dèria religiosa la que va deixar eixut el seu geni d’escriptor? No és fàcil de saber. Sigui com sigui, quan Kennan, l’autor del relat més substanciós del recull, es presenta a casa seva, el comte es mostra acollidor però no li fa gaire cas. A les seves novel·les, s’hi refereix amb menyspreu, i es posa a fer un parell de sabates a mà, tot explicant al seu interlocutor les dificultats de col·locar el taló i retallar la sola.

Kennan seu davant de Tolstoi per passar-li les eines. Mentrestant, li parla dels presos de Sibèria, amb qui s’ha entrevistat fa poc i que li han encarregat transmetre a l’escriptor un escrit sobre la vaga de fam a què els ha conduït la crueltat extrema de les autoritats. El comte li diu que aquests homes han comès l’error d’oposar-se al mal mitjançant la violència, cosa que només contribueix a multiplicar l’odi. Tots els russos haurien de negar-se a fer el servei militar i a pagar els impostos que financen l’exèrcit: aquest seria un mètode revolucionari de debò. Quan Kennan li replica que l’estat els castigaria i anirien tots a la presó, la resposta és: “Pues que vayan a la cárcel. El Gobierno no puede encarcelar a todo un país ”. Quan al cap d’una estona, parlant del problema de la immigració als EUA, Tolstoi arriba a dir que no li importaria ser esclavitzat pels xinesos, perquè ja li agrada treballar per als altres, Kennan, admirat i perplex, conclou: “ Sus teorías de la vida y el comportamiento humano me parecían noble, generosa y heroicamente equivocadas ”. Tot i així, just després d’acomiadar-se de Tolstoi, ja l’enyora.

Pel que fa a les sabates fabricades per l’autor de Guerra i pau, Kennan diu que no gosaria posar-se-les. La dona mateixa de l’escriptor, Sofia, afirma en una carta que són horribles, per més que el seu marit, mentre les feia, exclamés: “ C’est délicieux! ” A la Casa-Museu Lev Tolstoi de Moscou, se’n conserva un parell, i jo, la veritat, me les posaria amb molt de gust; però primer hauria d’emborratxar els vigilants del museu, que solen ser inflexibles.