Llegim 28/06/2014

Fruïdor de plaers efímers

i
Joan Garí
3 min

Yo era todavía un adolescente muy puro cuando Vicentico Bola me llevó a la capital a que me desvirgaran ”. Durant molts anys vaig conservar en la memòria aquesta frase inicial de Tranvía a la Malvarrosa. Com sol passar amb les novel·les suggerents i poderoses, la primera frase resultava inoblidable i perfectament intrigant (com en Anna Karènina, de Tolstoi, en la Recherche de Proust o en Cien años de soledad, de García Márquez). El llibre de Manuel Vicent podia situar-se sense empal·lidir a l’ombra de la gran literatura de tots els temps però a més, en aquell moment -corria l’any del Senyor 1994-, va resultar un autèntic espill on un escriptor in pectore com era jo podia comprovar que era possible fer literatura de l’entorn més pròxim, de l’hàbitat prosaicament habitual. Vicent, a més, ha aportat a la literatura espanyola una prosa sensual i perfumada, una escriptura amb tots els porus oberts.

És el cas que Tranvía a la Malvarrosa ha fet vint anys i l’editorial Alfaguara l’ha reeditat per commemorar-ho. Era el primer títol d’un seguit de proses amb què Manuel Vicent ens explicaria la seua vida, de la infància a la Vilavella (la Plana) a l’etapa d’estudiant a la València dels anys 50, del Madrid del franquisme a l’esplendor equívoca de la Transició. Un dels motius destacats d’aquest relat d’iniciació és el personatge de Vicentico Bola, un vividor, un gran farsant, una humanitat excessiva de 130 quilos en corpenta que feia el paper, a la Vilavella dels primers anys 50, del mestre iniciador en els plaers del món per a tota mena de novicis incauts.

Un d’aquests neòfits era el jove Manuel, de família rica, educat en la severitat de l’única religió verdadera, destinat per un pare intransigent a la vida eclesial... i conduït per Bola un diumenge d’agost, després de passar el matí a la platja de Borriana, als puticlubs de més anomenada de Castelló de la Plana. Tota la primera part de la novel·la és una recreació ricament sensorial d’aquell episodi trasbalsador. El narrador va eixir de casa la Pilar amb la virginitat intacta, però alguna cosa s’havia trencat al seu interior. Encara era l’adolescent torturat per les amenaces infernals dels predicadors i, tanmateix, la idea de Déu havia començat a desprendre’s del seu cervell com s’amolla una xalupa amarrada aparentment amb solidesa a un gran iot.

L’encant de les vedets

Serà després, durant la seua etapa a València com a estudiant de dret, que la plena voluptuositat dels sentits esborrarà definitivament els fantasmes clericals. Les verdures obscenament arrenglerades a les parades del Mercat Central i les putes del barri del Carme -també exposades com estranyes fruites- li revelen un món on el delit pot ben bé substituir l’expiació. Llavors s’hi opera el gran canvi: “ Yo no quería ser un portador de valores eternos sino un gozador de placeres efímeros ”.

La València de llavors era una ciutat somnolenta i pobletana, commoguda per algun assassinat passional i per la gran riuada del Túria el 1957 (els rius i les dones són sempre els autors dels crims més cruels). En certes tertúlies semiclandestines, tipus encara morigeradament inquietants com Vicent Ventura o Joan Fuster criticaven obertament la dictadura i esbossaven teories per a les quals encara no era hora. Però el jove Manuel només s’interessa per certes vedets de carnalitat generosa, mentre la vida segueix el seu curs: un dia perdrà definitivament la virginitat a mans d’una prostituta (com, si no?) i un altre dia s’assabentarà de la mort de Vicentico Bola en un accident de trànsit. El temps de joventut s’esgota i el relat d’iniciació, indefectiblement, ha de cloure’s.

stats