El poeta de Tot extrem voler -llibre publicat a El Mall l’any 1977- ha arribat al punt de l’ofici en el qual sap esperar el moment sense por de cometre errades.

La metàfora nàutica, tan cara a Josep Maria Sala Valldaura (Gironella, 1947), tant en els versos com quan desenvolupa pensament poètic -penso en l’extraordinari Entre el simi i Plató (si Keats aixequés el cap s’esborronaria del retorn al simi que va produint-se: sort que els poetes estiren fort la corda cap a l’altre extrem!)- es renova per semblar del tot fresca, com si l’estrenés, com si no fos ja present en els lírics grecs arcaics. I, amb tot, aquest saber ens empara i en la lectura de Gota a gota (premi Rosa Leveroni 2013) es pot navegar amb rumb determinat, es pot parlar des de l’alta mar d’aquest desfici, solcar onades procel·loses o “fer de l’impuls/reflex i reflexió” a Matèria d’aigua : poema seminal sobre tota aquesta operació metafòrica, verament magna, que desplega el poeta partint del mot i de la idea de l’aigua. Sí, el mot significa i sona, amb permís de Mallarmé, o sona i significa.

El poeta, en funcions temporals de demiürg, pot jugar a canviar les jerarquies i posar so o sentit al davant, alternativament. I el plantejament és d’alt interès perquè segueix les passes del mecanisme vinyolià: partir d’una metàfora per cloure, per via de lògiques implacables i alhora gràcils, en una lliçó moral o en la construcció d’una precisa descripció d’un clima emocional. L’empresa és d’alt voltatge i només des d’un coneixement profund de la llengua i dels mecanismes retòrics pot un poeta encetar-la.

L’aigua, himne de síntesi

Sala Valldaura sap com atènyer la formalització dels poemes que es proposa amb un ús exacte, elegant i a voltes sorprenent dels materials de què disposa. L’element simbòlic de l’aigua acaba fent-se himne de síntesi en l’últim poema, justament intitulat Núvol o poema, i enllaça, per tancar, com en composició en anell, amb el Pròleg d’alè bartrià i accents èpics i saintjohnpersians, que duu l’epígraf de l’Espriu lúcid i terrible de Final del laberint : “Diré del vell foc i de l’aigua”, un incipit que recull Sala Valldaura per desplegar un poema visionari en què les accions de futur es concreten a dir, escriure, cridar i callar. Un rerefons metafísic tenyeix tot el recull. No oblidem que el susdit poema de Salvador Espriu acaba dient: “Dic el nom del no-res/enllà del fons de l’aigua”.