Sempre hi haurà algú que parlarà de nosaltres quan hàgim mort. Si més no és una possibilitat que no hem de menystenir com va fer Joaquim Aleixandri, un republicà exiliat que va morir a França als 96 anys -després de sis dècades de malviure com un vençut- i que creia que totes les seves penúries caurien en l’oblit.

Mai va pensar que s’explicaria la seva història, la d’un vençut pobre, trist, decebut i corcat per l’amargor d’haver perdut la guerra i la pàtria i, durant l’exili, per malaltia i prematurament, l’esposa. Un perdedor absolut que es va sentir abandonat i que ho va deixar tot escrit en unes llibretes que, un cop mort, va trobar l’amo del petit habitatge on havia viscut els últims anys a Grandchamp, a la Borgonya.

En aquesta història hi ha també el seu renebot Carles Ribera, que de jovenet rebia cartes del seu oncle avi i després es va fer periodista i es va llicenciar en història. Aleixandri havia mort sense fills i les llibretes van ser heretades pel renebot ajuntalletres, que ha acabat explicant la vida d’en Xandri -i de passada una generació i un país- en tres llibres que constitueixen una trilogia no premeditada. El primer va ser Notícia d’un republicà (editat per la Diputació de Girona el 2006), la biografia d’Aleixandri: ferroviari, articulista, activista i militant d’ERC, alcalde de Caldes de Malavella enfrontat als anarquistes dins del comitè antifeixista. El segon va ser Cent dies de juliol (Proa, 2007), una mirada sobre el període revolucionari amb Aleixandri com a punt de partida.

I ara Pagès Editors publica El carrer de l’Infern, el diari íntim del període més dur de l’exili del protagonista. El llibre pren per al títol el nom real

(rue de l’Enfer) del carrer on va viure els pitjors anys, durant els quals va quedar vidu i va haver de deixar la feina de llenyataire després de tres anys de malaltia. A diferència de les memòries de guerra i dels textos de pensament polític, aquests escrits més intimistes d’Aleixandri no comencen fins que ingressen la seva dona per un atac de feridura. Mostren la seva època més fosca amb un llenguatge directe i cru, sense miraments ni artificis, ja que “segurament aquests quaderns jamai seran llegits per algú que sàpiga català i si escric una mica és per alleugerir-me jo mateix”.

Un diari nascut com a teràpia que Ribera rescata i contextualitza quan s’acosta el 80è aniversari de l’alçament militar que va iniciar la Guerra Civil i quan Europa s’enfronta a una altra gran crisi humanitària de refugiats i exiliats. Ho fa com a “homenatge als desplaçats del món de tots els temps”: “Joaquim Aleixandri n’ha sigut un. No va ser el primer, ni el més important. No serà, lamentablement, ni l’últim ni el més dramàtic. El món és així. És bo saber-ho”, sentencia. Finalment, doncs, aquesta història sí que serà llegida per algú que sàpiga català.